Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

Jesús Moncada

23-Jun-2005

Algunes coses que s'han escrit i dit de l'escriptor de Mequinensa
Jesús Moncada

S

ortia de casa seva al carrer Torrent de l'Olla, molt a prop de la plaça del Diamant, a l'antiga vila de Gràcia; enfilava el discret i ombrívol carrer de Mateu, girava a l'esquerra en arribar al carrer de Badia, després feia un breu tram del carrer d'Astúries, seguia per la Baixada de Sant Antoni, i anava serpentejant fins a trobar el carrer Gran. En arribar als Jardinets, decidia si baixava pel passeig de Gràcia o per la rambla de Catalunya. Tornava sempre amb la línia verda, baixava a la parada de Fontana, seguia pel carrer d'Astúries fins a arribar al carrer de Badia, etc. Al llarg dels anys, Jesús Moncada i Estruga (1941-2005) va fer i refer aquesta ruta milers de vegades, suposo. Fins i tot quan la seva salut ja estava força deteriorada, va seguir fidel als seus costums. Vivíem molt a prop i ens trobàvem sovint. La frase era invariable: "Què diuen, els granjolins?". El comiat podia arribar a ser ben estrany ("Ferran, me'n vaig, que tinc la casa plena de bandolers", em va dir un dia quan estava a punt d'acabar Estremida memòria). La proximitat entre Mequinensa i la Granja d'Escarp, el meu poble, feia que les nostres converses tinguessin, en tots els sentits, un aire vagament críptic. Per a la majoria de lectors de Camí de sirga, la paraula "Campells", posem per cas, evoca el cognom d'un personatge de la novel·la. Una cosa literària, fictícia. Per a nosaltres, era un topònim que designa un lloc concret i real, justament a mig camí entre la Granja d'Escarp i Mequinensa. Si algú ens hagués estat escoltant, podria haver inferit que érem una mena d'exiliats capficats a rememorar noms de morts i de paisatges llunyans, moltes vegades ja inexistents. Podria seguir explicant coses d'aquest tipus -personals, privades- però no ho faré: Jesús Moncada era un home extraordinàriament afable i, alhora, extraordinàriament reservat. Per respecte a la seva memòria, l'article de l'amic acaba tot just en aquest punt. De nobis ipsis silemus. El que segueix és l'article d'un lector -un més- dels seus llibres.

Aquests dies, per raons òbvies, s'han dit i escrit moltes coses sobre l'obra de Jesús Moncada. Algunes són perfectament raonables, altres matisables i altres constitueixen veritables imbecil·litats. Començo per la qüestió del registre lingüístic: "Jesús Moncada emprava un català dialectal", etc. Aquest tema -que, dit sigui de passada, enervava molt l'escriptor- és, directament, una mostra d'ignorància. Si algú es pren la molèstia de comparar la parla de Mequinensa amb les novel·les de Moncada, comprovarà que tenen ben poc a veure. Gairebé res. L'ús de girs o de verbs poc habituals en el català oriental ("eixir", etc.) és puntual i mesuradíssim, i no té cap altra intenció que recordar al lector que ens trobem en un lloc on no es parla com a Barcelona. La resta, però, és català estàndard -això sí, molt acurat i depurat-. Si algú ha de buscar al diccionari la paraula "jàssera" -per citar un terme de la primera frase de Camí de sirga- no és perquè Moncada opti pel dialectalisme, sinó perquè el lector -ai- no sap prou català. Vull dir, ras i curt, que el problema no rau en l'esmentada jàssera, sinó en el sinistre hi ha que fer o en l'horrible caure's. En aquest sentit, les dificultats d'intel·lecció de l'obra de Moncada són una mena de mirall de l'estat actual de la llengua.

Hi ha una segona qüestió que es pot resumir en un topònim imaginari: Macondo. Per a molts, "Moncada hauria aplicat l'imaginari de García Márquez al seu poble natal", etc. Aquest lloc comú té tan poc fonament! Jesús Moncada em va confessar obertament que Camí de sirga estava inspirada en l'atmosfera d'Il Gattopardo, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, per la senzilla raó que volia dibuixar la juxtaposició d'un ambient de decadència (la Mequinensa ensorrada) amb un altre d'emergència (la Mequinensa minera i fluvial, sobtadament enriquida per la demanda de lignit durant la Primera Guerra Mundial). Si algú té ganes de rellegir ambdues obres, comprovarà que això és exactament així. Més coses: Camí de sirga és el "centre" de l'obra de Moncada, etc. El centre del seu imaginari, potser sí. I sens dubte, la base de la seva enorme -i al nostre país poc coneguda- projecció internacional. Però resulta que la novel·la de la qual se sentia més satisfet -en tant que artefacte narratiu- era La galeria de les estàtues. Malgrat començar amb una frase que evoca conscientment La regenta, de Clarín, el seu protagonista té molt a veure amb les peripècies del Frédéric de L'éducation sentimentale, de Gustave Flaubert, a qui Moncada venerava. La Torrelloba / Saragossa de la seva adolescència, mentre era un estudiant, confirma d'altra banda que l'autor mequinensà no tenia cap intenció de ser un "escriptor rural". Aquesta caracterització el treia de polleguera.

Tercera i última. Jesús Moncada sentia aversió pels actes públics i tenia pànic a les entrevistes. En tot cas, una cosa que sempre va repetir, en públic i en privat, a la tele i als papers de tota mena, és aquesta: "Jo sóc un català de Mequinensa". Entre els benpensants, ara està de moda defugir púdicament l'expressió "Països Catalans" (coses del manar). Doncs mirin: Jesús Moncada la reivindicava sempre que podia. Més ben dit: no li quedava més remei que reivindicar-la si volia assumir una identitat coherent i plausible, real. En cas contrari, la seva cultura -cultura "de segona", com insinuava fa poc un patètic cagabandúrries- no existiria. I resulta que existeix. Una altra cosa, naturalment, es que no encaixi amb les fantasies cool dels pijos que signen manifestos. El món d'El gran foc dels garbons, de Vicent Andrés Estellés, i el d'El Cafè de la Granota és exactament el mateix. I el català de Burjassot i el de Mequinensa són indistingibles. A molts els agradaria que no fos així, però la realitat, de moment, és tossuda. La mort de Jesús Moncada, tanmateix, la fa més fràgil i precària. L'afebleix.

Que les vastituds del Sheol et siguin lleus, amic.
Ferran Sáez Mateu. Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull
Ferran Sáez Mateu
Ferran Sáez Mateu

Origen

http://www.avui.com/cgi-bin/resultat?http://www.avui.com/avui/diari/05/jun/23/16200.htm

Més sobre En Jesús Moncada de Mequinensa (21)

• Xicu Masó: «L'obra de Moncada té una intensa flaira de tradició oral irlandesa» (notícia, 01/11/2007)
• Diputacio. La Diputació de Tarragona homenatja Jesús Moncada (notícia, 06/11/2005)
• Les Terres de l'Ebre fan un homenatge a l'escriptor Jesús Moncada (notícia, 05/11/2005)