Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

'Afterwords'

6-Jul-2005

Preocupa que la mort de Moncada no hagi tingut ressò internacional
'Afterwords'

E

ntre les meves darreres lectures hi compto un llibret d'aquest títol que m'ha emocionat, a desgrat de ser un llibret, hi insisteixo. Aquestes Afterwords o "paraules per després [de la mort de]" (quina capacitat de crear vocables nous tenen les llengües segures o, millor, que la història les deixa ser segures!), en edició a càrrec (m'estalvio l'a cura de, que em sona una mica hospitalari) de Sybil Oldfield té un subtítol prou explicatiu: Cartes sobre la mort de Virginia Woolf. Epístoles que van rebre tant el marit de l'autora, Leonard Woolf, com la seva germana, la pintora Vanessa Bell. El volum forma part de la collita bibliogràfica i woolfiana d'enguany, en la qual es compta una nova biografia (la que fa deu?) sobre l'escriptora, obra de Julia Briggs, lectura que m'espera, en especial perquè també té un subtítol o part del títol interessant: Virginia Woolf: una vida interior.

Tornant, però, a Afterwords, a desgrat de traslladar-me en el temps a l'any en què jo començava a passar de ser un projecte a una realitat, el 1941, he comprovat una vegada més que unes meves sospites s'han materialitzat. M'explicaré. Fa molts anys vaig trobar a la seu d'aleshores de la Fawcett Society, una societat non profit de Londres, un manat de cartes de Virginia Woolf a la bibliotecària d'aquesta societat. Cal dir que la Fawcett, que havia adoptat el nom per la sufraguista moderada Millicent Garrett Fawcett, al moment que hi vaig entrar en contacte, malvivia per manca de diners (estic parlant de finals dels anys setanta), obria els seus arxius tan sols un parell de dies a la setmana i, encara, gràcies al treball voluntari. L'esperit, però, de la biblioteca havia estat sempre el d'aplegar tota mena d'informació sobre la història de la lluita de les dones, des de pancartes fins a fulls de propaganda, no pas llibres exclusivament. Secretària de la societat i de la senyora Fawcett havia estat Pippa Strachey, germana del gran Lytton bloomsburià. D'aquí era fàcil deduir la relació de Woolf, una relació que li costava diners, amb la societat. Certament, totes les cartes gairebé anunciaven la tramesa d'un xec perquè la bibliotecària li havia dit que havien trobat tal i qual cosa interessant en un llibreter de vell. La correspondència s'estroncava el març d'aquell any i hi figurava una carta de Leonard en la qual anunciava que la seva muller no podia respondre perquè havia desaparegut i temien el pitjor, com va ser el cas, quan al cap d'un dies unes criatures van trobar el seu cos al riu Ouse. Sempre he lamentat que els meus pares m'eduquessin tan cristianament i no em decidís aquells dies a sortir de la Fawcett Society amb les cartes a la bossa, cosa facilíssima de fer. Al cap d'un any, aquella biblioteca havia passat a formar part de la biblioteca del politècnic de l'East End de Londres i aquell manat de cartes havia desaparegut. Com? Francament, no ho sé, però la carta de condol de la bibliotecària a Leonard no figura en aquest Afterwords, ni mai l'he poguda trobar en la nova ubicació bibliotecària.

Tot amb tot, com que he tingut la comuna desgràcia de veure morir els meus pares, però quan ja tenia molts amics britànics, a desgrat del dolor, sé que en cada ocasió he pensat en la superioritat anglesa quan es tracta d'acompanyar algú en el seu dolor. Com ho he pensat ara mateix llegint aquest volum, part del qual ja coneixia, perquè són molts anys meus els de militància woolfiana, que no abandonaré mai, per cert i per a tranquil·litat nostrada. També, no se me n'ha anat del pensament la gran pèrdua darrera que ha estat la mort de Jesús Moncada. A diferència dels britànics, a tots i cadascun dels escriptors catalans sempre ens han robat uns anys i, en conseqüència, caldria que en visquéssim molts més per fer la pau amb aquest robatori històric. Cosa la qual equival a dir que amb la mort prematura de Moncada ens perdem molt. Temps que no crec que l'aprofitin algun dels pocs programes de televisió dedicats al món de la cultura en què, per exemple, podem veure un guru local que perd més temps dient que Moncada era antimediàtic que no pas un escriptor excel·lent, com és el cas. Naturalment, després del subratllat, venia la projecció d'una entrevista televisiva a càrrec del mateix presentador. Enhorabona! Per tot plegat, basar la salut literària desfullant la margarida del mediàtic sí/no em sembla un exercici estèril, francament.

En canvi, sí que em sembla preocupant (i espero una allau de cartes desmentint-me) que la mort d'un autor com Moncada, en el catàleg de grans editorials del món occidental, no hagi tingut cap ressò internacional. ¿No tenim entitats públiques que promouen la projecció exterior de la literatura catalana? Sembla que no. El 1987, quan va morir J.V. Foix em vaig escandalitzar d'haver-me'n d'assabentar a través del telèfon i gràcies a la meva mare (aleshores jo vivia a Berlín), a desgrat que veia sis diaris en diferents llengües. Ara, més o menys i gràcies a Internet, veig el mateix nombre de diaris i no hi he trobat cap esment d'allò que tant ens ha entristit, com ha estat la mort de Jesús Moncada. Sembla que el temps passa però seguim de la mateixa manera.

Per adobar-ho, ens trobem que la gran actualitat literària és carregar-se un escriptor tan conscienciós com és l'illenc (menorquí) Ponç Pons i el seu Dillatari, un títol que, si més no, palesa que en llengua catalana també podem tenir la flexibilitat anglesa, la d'inventar vocables. A les seves pàgines, Pons es manifesta com a persona tan preocupada com Caterina Albert per la desaparició de paraules. Caterina Albert, la Víctor que li deien al seu poble, l'Escala, va ser traduïda el 1909 a la llengua alemanya (la seva Solitud. Hi ha algun intent d'actualitzar aquesta traducció?), una escriptora amb poques relacions amb Pons, excepte una, que és l'ambició literària, al seu temps també va rebre una rebentada seca per a la seva novel·la següent, Un film (1926). En aquell cas, va anar a càrrec d'un jove Domènec Guansé, que, avui, com a escriptor de primera línia no el salva ni el clan de l'avellana. De tota manera, la història de la literatura catalana (i els departaments universitaris de filologia ídem) encara devem viure d'aquella facècia guanseniana, perquè la novel·la del cas sembla no haver existit mai.

Certament, convido els meus amics britànics que ens enviïn a tots afterwords de condol per la literatura catalana.
Marta Pessarrodona
Marta Pessarrodona

Origen

http://www.avui.com/cgi-bin/resultat?http://www.avui.com/avui/diari/05/jul/06/25189.htm

Més sobre En Jesús Moncada de Mequinensa (21)

• Xicu Masó: «L'obra de Moncada té una intensa flaira de tradició oral irlandesa» (notícia, 01/11/2007)
• Diputacio. La Diputació de Tarragona homenatja Jesús Moncada (notícia, 06/11/2005)
• Les Terres de l'Ebre fan un homenatge a l'escriptor Jesús Moncada (notícia, 05/11/2005)