Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

Escriptors a Nova York

15-Feb-2007

Escriptors a Nova York

Mentre Oleguer Presas agafava el testimoni de la consciència col·lectiva, en mans dels intel·lectuals des de l'afer Dreyfus, l'expedició de literats balears aterrava a Nova York. M'han dit que els viatgers partien amb la il·lusió pintada a la cara i amb la promesa de fer-nos quedar bé, no endebades, des de la gira deCoro Hispánico de Mallorca promoguda per la Secció Femenina l'any cinquanta-dos, cap delegació oficial d'aquesta terra no havia travessat l'oceà amb un missatge cultural. És cert que, a la legislatura anterior, va haver-hi un intent d'interessar Woody Allen en la nostra literatura, però l'esforç no reeixí. Ara la cosa pinta millor. Podem percebre una comunió com mai no hi havia hagut entre l'element literari i el polític. Fixeu-vos: a penes hi ha crítica a la gestió del Govern Matas ni a la de l'IEB per part de la gent de lletres. Això té dues lectures. L'una, que els lletraferits valoren ambdues gestions positivament. L'altra, que el braç de les lletres, sempre en tensió, delega gustosament en el braç esportiu la responsabilitat de mantenir viva la flama de la rebel·lia intel·lectual. Mentre l'expedició balear sobrevolava el Pacífic, la plataforma Salvem Mallorca convocava un acte públic en defensa del territori. No ha transcendit si algú significat del món intel·lectual dóna suport a Salvem Mallorca, però cal pensar que sempre hi haurà qualque futbolista disposat a perdre les botes per una causa digna. L'expedició de l'IEB a Nova York té altres objectius, entre els quals sobresurt el de promoure el molt noble gremi dels escriptors balears. En llengua catalana? Pensem que sí. Tanmateix, hi ha indicis que ens aboquen a la desconfiança. El Molt Honorable Matas afirmava, dilluns passat, que viatjava a Nova York per assistir a la presentació de Bearn o la casa de las muñecas, la versió en castellà de la novel·la més coneguda de Llorenç Villalonga. Aquesta presentació no figura en el programa d'actes que el mateix IEB ha fet públic, de manera que hem de considerar-la un retoc de darrera hora, molt probablement fet a instàncies d'algú influent, per a deixar testimoni del bilingüisme cultural que propugnen els conservadors. Ja ho sabeu: introduciendo el castellano mañosamente, passa el que passa. I el que passa és que el nostre país se'n va en orri. De manera que el malestar dels pocs que observem amb malfiança l'IEB és més que justificat. Si tocant a música ètnica, en el Midem de Canes ens representa Mi niña Lola, i l'acte central de Nova York l'ocupa Bearn en versió castellana, el paper de l'IEB com a entitat impulsora del català a l'exterior queda en entredit. Amb la creació de l'IEB, el Molt Honorable Jaume Matas va aconseguir provincianitzar la llengua catalana. És possible, per tant, que ara li passi pel cap convertir la seva institució més emblemàtica, des del punt de vista cultural, en bilingüe. No ho sé. Potser. És probable. Parlem d'un projecte, el del bilingüisme de l'IEB, que pot esperar la legislatura propera, si el Partit Popular assoleix una victòria electoral suficientment incontestable com per a fer i desfer al seu gust. En qualsevol cas, podem afirmar que el Molt Honorable es troba més que satisfet amb l'IEB. Al llarg de la legislatura actual Matas ha fet dos grans fitxatges. L'un és el de Gabriel Janer. L'altre, el d'Encarna Pastor. L'un i l'altra li han permès estendre i consolidar la xarxa d'influència dels conservadors, alhora que aixecava dues banderes que no eren seves, la de la cultura catalana i la de la immigració. Però parlem exclusivament de cultura. De la funció de l'IEB, en concret. No n'estic fent un drama, d'allò que únicament s'ha de considerar un pancaritat a Nova York a càrrec de la bossa comuna. Ens volen de la marrota tants i tants de doblers, tanmateix...! Abans de partir cap a Amèrica, Gabriel Janer ens ha obsequiat amb dues perles per a reflexionar, relacionades amb els meus recels. L'una la transcriu Carles Domènech a Última Hora (edició del cinc de febrer). Quan el periodista li demana si propugna, des del punt de vista cultural, un model federalista amb Catalunya, respon afirmativament. I respecte al model d'Estat i altres qüestions que tenen una lectura de país o ideològica, sentencia: dejemos a los políticos que hagan su trabajo. Hi ha antecedents: Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu. O l'advertència de Don Francisco: Joven, no te metas en política... Tot són maneres de dir-nos que l'intel·lectual és més guapo castrat que amb els seus atributs. L'altra perla li extreu Matías Vallés a Diario de Mallorca (edició del quatre de febrer). Diu Janer Manila: Siempre estoy a la derecha de alguien y a la izquierda de otros, la qual cosa vol dir que acostuma escorar cap a la dreta d'una manera escandalosa. Per què afirmo tal cosa? Fàcil: en comparació a la ideologia imperant actualment entre els escriptors, Llorenç Moyà seria un Bandera Roja. A l'esquerra no queda ningú. Però continuo citant Janer. Afirma: Esta ambigüedad (la d'oscil·lar cap a un costat o l'altre segons d'on bufa el vent) define la grandeza humana, las personas de una pieza son detestables. En conclusió, aquesta interpretació sui generis que fa de la condició humana -perquè la persona és ambigua per naturalesa, però únicament esdevé giracasaques quan és d'ètica dubtosa-, m'encén totes les alarmes entorn de l'IEB. Per l'Honorable Matas, l'IEB és la nineta dels seus ulls. Un dels instruments, el més valuós potser, per a reconduir la llengua catalana i el catalanisme polític cap a les cotxeres. En fi, en continuaré parlant perquè el tema és sucós. De moment, però, deixem-ho córrer. Tanmateix vull fer un últim comentari sobre l'excursió a Nova York. L'acte central, abans que s'introduís la presentació de Bearn, era la taula rodona titulada Escriure en una illa, escriure aïllats. Hi participaran -perquè tindrà lloc avui, a les set de la tarda-, Sebastià Alzamora, Carme Riera, Antoni Vidal Ferrando i Ricard Glissant (o Édouard?). En un article anterior, em vaig demanar (sense esperar resposta) i em torno a demanar (i no cal dir que no n'espero, de resposta), que punyetes hi pinta Glissant. És una manera de desnaturalitzar el col·loqui? Qui sap. Els participants balears podrien patir un rampell autonomista o nacionalista o, fins i tot, sobiranista, i no tenir altra idea que parlar-li a l'ambaixador espanyol i als seus amics (dubto que hi hagi un sol ianqui a la sala), del Rei en Jaume o de Gabriel Alomar. Al cap i a la fi, qui en pot parlar, de l'aïllament de les Illes Balears amb autoritat, és Juan José Hidalgo, i és ben segur que ens diria que Air Europa ha trencat totes les barreres psicològiques que poguessin existir. En canvi, la presència de Glissant, natural de Martinica, ens convida a reflexionar sobre si existeix una literatura pròpia de les illes -així, en plural i en minúscula-, tal com apunta el programa de l'IEB. Jo m'avanço i els dono la resposta. Allò que ens uneix a aquells que escrivim a qualsevol illa del món, és la dissort en forma de ventada. No parem esment a l'entrada de l'embat i els papers escrits acaben a l'aigua. Res més no tenim en comú.

Llorenç Capellà. Escriptor
Llorenç Capellà. Escriptor

Origen


http://www.diaridebalears.com/opinio.shtml?3074+6+177187

Més sobre Institut d'Estudis Baleàrics (65)