Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

Feixisme als trens

3-Dec-2007

ENS SENTIM MINORITZATS A CASA NOSTRA
Feixisme als trens
Hèctor Bofill / Escriptor

HYE YOUNG YU

El col·lapse de les infraestructures ferroviàries ha sotmès cada dia milers de ciutadans a una cadena de perjudicis i d'angoixes pel sol fet d'anar a la feina en transport públic que ratllen el maltractament físic i psíquic, greuge del tot impropi en una economia desenvolupada i, encara més, en un sistema social que es vanta de ser un Estat de benestar. Però de vegades, com vaig haver de patir en carn viva la setmana passada, es produeixen esclats de violència derivats no de la malastrugança tècnica sinó del comportament humà. I en aquesta ocasió no em vull referir als passatgers borratxos i drogats que ataquen desvalgudes equatorianes, vull denunciar una conducta marcada per la mateixa pulsió feixista però atiada des del mateix personal de Renfe, en concret per un interventor que, com vostès saben, està ungit de la condició d'autoritat i, per tant, representa el poder públic davant de l'usuari.

LA HISTÒRIA ÉS LA SEGÜENT (i prego al lector que disculpi les al·lusions personals tot esperant la seva indulgència quan constati que el comportament que tracto de descriure és representatiu i malauradament freqüent en els avatars de la companyia ferroviària espanyola): després d'una espera llarga i desproporcionada, la meva dona i jo vam aconseguir pujar al tren en un baixador mig abandonat i malmès on no expedeixen bitllets. Com que es tractava just dels dies en els quals la inefable ministra de Foment havia anunciat la gratuïtat dels trens de Rodalies fins que es normalitzés el servei i el nostre trajecte transcorria per la zona afectada, tampoc no ens va estranyar que cap revisor ens cobrés l'import del viatge mentre érem dins el vagó. Jo m'aturava a l'Estació de Sants, la meva dona seguia fins a Catalunya i, tal com era previsible, a Sants vaig travessar sense obstacles les mampares de control, obertes i sense vigilància. Però, de sobte, vaig rebre una trucada esfereïdora de la meva dona urgint-me que em presentés tan aviat com pogués a l'estació de Catalunya, que n'hi estava passant una de grossa. Mentre que a mi ningú no m'havia dit ni ase ni bèstia, vet aquí que, a la sortida de l'estació de Catalunya, un interventor havia aturat la meva dona, li havia demanat el bitllet i ella encara no havia acabat d'explicar-li la història que l'inspector li estava imposant una multa sense estalviar-se cap mena de comentari feridor i humiliant. Per què aquest zel extrem cap a ella quan jo, com la majoria de viatgers d'aquells dies, no havíem retut comptes davant de ningú? Potser perquè la meva dona és estrangera, oriental per més indicacions, i a l'interventor li va venir de gust rabejar-se sobre una guiri amb pinta d'indefensa en un acte de racisme sense pal·liatius. "Si no te gusta, nadie te obliga a vivir aquí", li va dir.

PERÒ LA COSA ENCARA ES VA COMPLICAR MÉS quan jo em vaig presentar al vestíbul de l'estació de plaça Catalunya. Tot just vaig començar a demanar al revisor explicacions pel seu abús, em va tallar tot bramant: "¡En castellano! No entiendo". I aleshores em vaig escalfar avisant-lo que, a més de racista, es dedicava a vulnerar els meus drets lingüístics i que era inadmissible que algú que presta un servei públic a Catalunya sigui incapaç d'entendre el català, a la qual cosa ell replicà: "¡En castellano! ¡En castellano! ¡Estamos en el reino de España!". Per increïble que els sembli (i em temo que potser no ho sembla tant) això no va succeir a Madrid o als anys setanta, sinó un dia de novembre del 2007 al centre de Barcelona: un revisor que encara va afegir més penúries a les que habitualment patim els usuaris de Renfe, que no es va voler identificar (només el coneixem per l'identificador de la multa que ens va cobrar, M 0793853), que va utilitzar tots els atributs de la miserable autoritat que li correspon per vexar-nos i que encara ens va amenaçar de denunciar-nos si l'enregistràvem per posseir una prova de la seva gesticulació infame i dels seus comentaris de troglodita.

LA GRAVETAT DE LA QÜESTIÓ NO S'ASSOCIA només al desastre i a la manca d'eficiència dels serveis públics que depenen de l'Estat a Catalunya sinó també al detritus de mentalitats autoritàries, amargades, que s'aprofiten del mínim comandament que se'ls atribueix per esclafar la dignitat dels altres, espanyolíssimes i, per descomptat, neofranquistes, que es troben a la primera filera de la prestació del servei, amb tracte directe amb el ciutadà i que visualitzen el seu ressentiment i els seu despotisme amb més virulència en els moments de crisi. Potser és per aquesta barreja de por i de resignació, de tremolor de cames que els catalans patim davant la revelació del poder de l'Estat que algunes autoritats ferroviàries representen, que aquests dies ningú encara no ha denunciat, per exemple, l'esbocinament dels drets lingüístics dels catalanoparlants a les estacions de Rodalies, amb el reclutament de personal que ens havia d'informar sense saber català. Però això sembla un mal menor comparat amb l'experiència de suportar els comportaments viscerals d'aquest lumpen amb què el franquisme i l'Espanya democràtica han construït la unitat nacional: la minoria espanyola impermeable a Catalunya i hostil a la seva realitat (que alguns es pensen que és la meitat de la població) que paralitza tota acció política catalanista emancipadora, que esclafa els drets de les altres minories sorgides de la nova immigració i que contribueix a fer que nosaltres ens sentim minoritzats a casa nostra.

* Imprimir
* Enviar
* Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 20. Dilluns, 3 de desembre del 2007

Paraules clau: Catalunya, Rodalies, Drets, Estació, Lingüístics, Personal, Català

Hèctor Bofill / Escriptor

Origen


http://paper.avui.cat/article/dialeg/107659/feixisme/trens.html

Més sobre Maltractaments per motivacions lingüístiques (61)