Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

El tel de la tradició

28-Dec-2007

El concert de Sant Esteve de l?Orquestra Simfònica del Vallès a l?auditori del Centre Cultural de Caixa de Terrassa, dirigida en aquesta ocasió pel director basc José Antonio Sainz Alfaro, va acabar amb l?esplèndida suite de nadales catalanes, si no m?equivoco, de Salvador Brotons. El director basc, que en tot moment va fer un meritori esforç per adreçar-se al públic en català, va convidar-nos a cantar aquest recull de nadales seguint la música, que en cap cas tenia més de dues estrofes. I va passar l?habitual d?aquests casos: als catalans ens costa molt anar gaire més enllà de la primera estrofa de qualsevol cançó tradicional.

Ja sabem que la cultura actual ha convertit el que és ?autènticament popular? en minoritari i selecte, mentre que la cultura que és realment popular ?en el sentit de més coneguda o consumida? és fabricada lluny del poble i al marge de la seva pròpia tradició. Però aquest és un fet general imposat per la cultura de masses que no explica del tot per què els catalans tenim un desconeixement tan profund de la nostra pròpia tradició musical, una ignorància que no es troba a la resta de nacions del nostre entorn geogràfic ni a la dels mateixos Estats Units d?Amèrica.

Des del meu punt de vista, que no sapiguem anar més enllà de la primera estrofa de la major part de cançons populars catalanes, nadales incloses, té a veure amb el caràcter irreverent de la cultura del país. És a dir, amb el fet de viure en un país molt pendent de la novetat i que sol relegar la pròpia tradició cultural a uns mínims tan escassos que gairebé no passa de ser un tel prim en el record individual. De manera que la tradició ha perdut bona part de la força de cohesió col·lectiva que té en altres entorns similars al nostre.

Ara bé, la meva intuïció és que aquest menysteniment de la tradició que afecta tots els camps de la cultura, paradoxalment, ha estat conseqüència de la nostra lluita per la supervivència nacional. Vull dir que una societat com la catalana, tan oberta i exposada a nova població, a tot tipus d?innovació tecnològica, als estils estètics i als corrents de pensament, i que alhora ha hagut de viure políticament a la intempèrie pel que fa a la defensa d?una cultura nacional pròpia, ha acabat abandonant el llast de la tradició que l?hauria abocat al dilema de preservar l?autenticitat per desaparèixer en la irrellevància d?una minoria selecta, i ha preferit trair la tradició i sobreviure en el magma de la confusió pagant el preu de la pèrdua del seu perfil. Dit curt, la irreverència ha estat la forma de sobreviure a la forta pressió a què era ?i és? sotmesa una cultura nacional debilitada. És just un estil contraposat al de la ministra andalusa Álvarez, la de l??Antes partía que doblá?: aquí, que cap Estat no ens permet la fatxenderia del desafiament de qui sap que mai no el partiran pel mig i, des de les cròniques de Muntaner, sabem que la nostra força és la de la mata de jonc que fa de la flexibilitat l?única estratègia de supervivència.

En la feblesa de la transmissió de la tradició musical, per centrar-nos en el cas que comento, hi té una gran relació el lloc que l?Església catòlica ocupa als Països Catalans. Als països anglosaxons, als Estats Units d?Amèrica, la gent se sap les cançons tradicionals de Nadal, i els himnes religiosos en general, fins i tot amb independència del seu grau de convicció religiosa, pel rellevant paper social que hi tenen les esglésies. Aquí, les coses són molt diferents. En canvi, més bon paper ha fet i fa l?escola, malgrat els titubeigs dels darrers anys sobre la legitimitat a l?hora de transmetre la tradició pròpia davant la dels nouvinguts. Hi ha confusions que han fet molt de mal, que en part també es poden interpretar per la debilitat amb què vivim la nostra pròpia tradició.

I, tanmateix, la tradició segueix sent un element fonamental de tota cultura nacional, per avançada que sigui. O, més ben dit, la tradició és bàsica per a qui vulgui seguir sent nacionalment viu, és a dir, diferent, en un món global. I no només per ser reconegut internacionalment, sinó també si es vol que hi hagi poble, que hi hagi nació, que hom es pugui sentir membre d??un sol poble?. Perquè, què més fàcil que reconèixer-se com a membre d?una comunitat nacional que aprendre i cantar les cançons del país on el nouvingut es vol incorporar? Les nadales, en aquest sentit, no són cap obstacle cultural de res, sinó un instrument eficaç d?incorporació social i nacional, que, a més, no obliga pas a renunciar a cap tradició musical d?origen, tal com saber català no obliga a deixar de saber espanyol, quítxua o amazic. L?únic obstacle que tenim no està en si els forasters les aprenen, sinó en si nosaltres les sabem.

Les nadales són a Internet, que convida a l?acció ?per exemple, a www.teranyina.net i, sobretot, a www.xtec.cat/recursos/musica/crestoma/crest6.htm. Però no són a la Viquipèdia, perquè no són només informació. Vull dir que, si no les cantem en el marc viu de la festa, perdrem un altre d?aquests tels prims de la nostra tradició cultural. I amb el tel de les nadales s?escolarà, aigüera avall, la nació sencera i el nostre desig i la possibilitat d?emancipació futura. Estiguem alerta: cantem nadales!
Salvador Cardús i Ros

Origen


http://www.avui.cat/article/opinio/17233/tel/la/tradicio.html

Més sobre Analfabetisme sobre la llengua i la cultura (8)