Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

Matisos i puntualitzacions

18-Gen-2008

Matisos i puntualitzacions
paualabajos | Al meu país la pluja | divendres, 18 de gener de 2008 | 12:37h
Em ve molt bé el reportatge que ha elaborat Carlos Pérez de Zirizia sobre el cicle de cançó d'autor que tindrà lloc en l'Octubre Centre de Cultura Contemporània durant les properes setmanes (podeu consultar-lo en l'anterior post). Em permet comentar i puntualitzar diverses qüestions, sobre les quals vinc reflexionant des de fa temps. La brevetat i la concreció que un article de premsa exigeixen fa que, la majoria de les vegades, aquestes consideracions queden reduïdes a minses notes al peu: resulta ben complicat comprimir en unes poques línies les argumentacions d'un discurs lligat, on es toquen molts temes simultàniament, sense ordre ni concert. Però entrem en matèria. El leitmotiv d'aquest cicle de cançó d'autor, que ha donat lloc a l'article "Cantautores sin fronteras", és la pecularitat que suposa que quatre músics valencians, cadascun d'un pare i d'una mare, hagen triat llengües diferents per expressar-se artísticament.

Per quina raó hom tria una llengua o una altra per a escriure les seues cançons? Supose que és natural que el teu idioma matern, el que parles amb les persones més properes, el que utilitzes per a pensar i per a sentir, siga el mateix que el que tries per a cantar o per a vehicular el teu missatge. Almenys, en el meu cas, el motiu és aquest i no altre: cante en valencià perquè visc en valencià, perquè sóc en valencià. Entenc que els grups i solistes que un autor escolta al llarg de la seua vida, aquells referents culturals dels que beu quotidianament (literatura, cinema, música), el marquen en certa mesura a l'hora d'enfrontar-se a un paper en blanc, però, com que el procés de creació no es correspon amb l'acte d'usurpar-li la identitat a un artista al que admires o al que desitges assemblar-te, em pareix que aquest punt no hauria de ser vinculant en la tria lingüística d'un cantautor. Respecte, com no podia ser d'una altra manera, la decisió d'aquells músics que utilitzen altres idiomes que el català per expressar-se artísticament. Sobretot en el cas de Nèstor Mir, amb qui he dialogat sobre aquest tema en alguna ocasió i us puc assegurar que ha pres una posició molt coherent al respecte: se sent més còmode amb la fonètica francesa que amb la del castellà, que és la seua llengua materna. I un idioma és, abans que res, un mitjà de comunicació. També és l'arbre genealògic d'una nació, com va escriure algú que ara mateix no recorde. Podem afegir que es tracta d'un patrimoni cultural i, si m'apureu, d'un símbol. En el cas valencià, fins i tot, parlem d'una ferramenta política en mans del govern, però aquest és un tema en el qual entrarem més tard. Per al documental sobre música en valencià que estem realitzant, tinguérem l'oportunitat de preguntar-li a Ruper Ordorika que quins hàndicaps considerava que tenia el fet de cantar en una llengua minoritzada com l'èuscar? Me'n recordaré tota la vida de la resposta: "per a mi cantar en basc és un autèntic privilegi, et permet comunicar-te en una llengua tan íntima i privada, que t'aproxima a l'espectador. I aquella gent que no entén el teu idioma, no deixa de valorar la bellesa de les melodies."

Cantar en una llengua o en una altra t'obri o et tanca mercats? En principi, en la teoria, no hauria de barrar-te cap porta en aquesta societat on el tarannà i la tolerància són dos valors fonamentals, de cara a la galeria. Però en la pràctica, aquesta hipòtesi cau pel seu propi pes. Resulta curiós comprovar com és més fàcil que un artista que s'expressa en català reba abans un reconeixement internacional que un reconeixement dins de les fronteres de l'estat espanyol, però fora del nostre domini lingüístic. Analitzeu, per posar un exemple, els casos de l'Ham de Foc, de Miquel Gil o d'Obrint Pas i comprovareu que són de manual. En la resta de l'Estat existeixen uns prejudicis constatables que dificulten la consolidació de la música en català en un mercat pràcticament monolingüe: no dic que en Madrid o en Valladolid no existisca gent amb la ment oberta o que no estiga interessada en la nostra cultura, en absolut, però a efectes estadístics aquestos espectadors de mires amples són una minoria i els programadors culturals i els mitjans de comunicació actuen en conseqüència. És la llei de l'oferta i la demanda. Per altra banda, està la voluntat política dels partits majoritaris, que no tenen com a prioritat la sostenibiltat de les llengües cooficials i, per tant, no els tenim com a aliats en l'afer que ens ocupa. Ara bé, si cantar en valencià és un hàndicap a l'hora de triomfar al mercat espanyol, cantar en anglés, castellà o francés també ho és per als artistes residents al País Valencià. El centralisme ferotge que exerceixen les dues capitals culturals per excel·lència de l'estat espanyol, Madrid i Barcelona, fa que totes aquelles expressions artístiques que provinguen de la perifèria (País Valencià inclòs) no reben la justa atenció que es mereixen. Els cosmopolites, ben entesos, consideren que els creadors de Províncies no estan a l'alçada de les circumstàncies, són massa rústics, massa vulgars. Una altra explicació que se m'acudeix és el funcionament de la indústria de proximitat: els mitjans de comunicació, els grans escenaris, les discogràfiques potents, els estudis de primera línia, la major concentració de població es troba en aquestos dos focus, Madrid i Barcelona. La indústria, com l'administració i la burocràcia, es desenvolupa en centres concèntrics. Quan més a prop de l'epicentre, més efecte del nucli es pot arribar a rebre...

Per què dic que la situació dels músics valencians que canten en català és menys precària que la dels músics valencians que canten en altres idiomes? Perquè el públic de la música en català és militant i això és un avantatge. Ja està bé d'anar sempre de víctimes. Tenim les institucions d'esquenes, és cert, però la política cultural erma que practica la Generalitat Valenciana és igual per a tothom. No n'hi ha favoritismes: els pressupostos per a cultura s'inverteixen en obres faraòniques com el Palau de les Arts o en muntatges teatrals caríssims, amb noms i cognoms fulgurants, que durant uns dies copsen l'atenció dels mitjans, però de forment ni un gra. L'Institut Valencià de la Música (IVM) té uns pressupostos com per a posar-se a plorar; la corporació valenciana de ràdio i televisió (RTVV) té un forat econòmic importantíssim que pagaran els pròxims inquilins del Palau de la Plaça Manises (i nosaltres, per descomptat!); la Conselleria de Cultura es gastà en una sola obra de teatre, Bienvenido Mr. Marshall, un milió i mig d'euros (oficials) i les molles, els 20.000 euros sobrants, se les han de repartir, com a bons germans, la resta de projectes teatrals subvencionats per a aquesta institució. En definitiva, que no n'hi ha diners per a ningú, exceptuant els amics de la cúpula, els obedients i els llepaculs. La música en valencià té un aliat insustituible, que són els militants de base: les associacions i entitats que treballen, dia rere dia, per la dignificació de la nostra llengua i cultura en tots els àmbits. Els Casals Jaume I, les assembles de joves, Maulets, Endavant, Escola Valenciana, els sindicats d'estudiants i treballadors, InfoTV, L'Avanç, Ràdio Klara, Cambra Rècords, les cases de cultura, teatres i auditoris municipals gestionats per partits progressistes, amb noms i cognoms. Tota aquesta gent, i molta més que em deixe per motius d'espai, supleixen la promoció que no posa en pràctica la Generalitat Valenciana, són la nostra pròpia Generalitat, alternativa i autogestionària. No dic que amb les iniciatives cíviques n'hi haja suficient perquè la llengua arrele, ni que deixem de reclamar els nostres drets davant les institucions, però és un punt a favor nostre, i és de ben parits ser agraïts.

Està polititzada la música en valencià? Si partim del fet que la nostra llengua és un instrument polític de la dreta, òbviament haurem de concloure que la música en valencià està polititzada, en tant que es tracta del vehicle d'expessió que utilitza. Però una cosa, qualsevol cosa, mai de la vida no pot ser normal si no és normalitza prèviament. Pel que a mi respecta, si parle de política en les meues lletres és perquè és un tema que m'afecta i em preocupa. Però també parle d'unes altres coses, tinc cançons més personals, més privades, més íntimes: en primera persona del singular i no en primera persona del plural, ja m'enteneu. Crec que hauríem de donar-li la volta a la pregunta: per què la música que s'escolta en els mitjans de comunicació majoritaris no parlen mai o quasi mai sobre política? No serà que es rebutgen les cançons amb un cert compromís social perquè no són convenients per a l'statu quo? No és un símptoma d'anormalitat que existisquen temàtiques tabú en el mercat cultural d'un estat democràtic? Pel que fa al comentari sobre Pinka i Sant Gatxo, que no sé si ha quedat molt clar en l'article d'El País, em referia al fet que dos grups d'una altíssima qualitat, amb unes lletres que no parlen de política ni fan bandera de cap causa concreta, tolerables per a radiofórmules i programes d'entreteniment, tinguen una presència anecdòtica en els mitjans de comunicació públics i privats del País Valencià. En la crònica que Josep Vicent Frechina va escriure sobre el darrer disc de Pinka, afirmava que si aquest país fóra normal, "el pòster de Guillem Bolufer (el cantant del grup xabier de pop-rock) hauria de presidir totes les habitacions adolescents de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar"; però l'oblit institucional i la passivitat de la iniciativa privada ho fan impossible. Es troben, a més a més, en una mena de "terra de ningú". Els mitjans convencionals no els fan cas i les entitats en defensa de la llengua i la cultura no compten amb ells prioritàriament, tenint en compte que moltes de les vegades que aquesta mena d'associacions decideixen montar festivals de música i altres saraus és amb motiu d'alguna reivindicació política concreta: és lògic, per tant, que tendisquen a programar grups i solistes amb un missatge més consonant amb el lema de la vetllada.
Pau Alabajos

Origen


http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/78470/

Més sobre Músics per la Llengua (18)