Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

EL MITE DE LA FESTA DE MOROS I CRISTIANS (Els Rastres del Sentit)

11-Ago-2008

EL MITE DE LA FESTA DE MOROS I CRISTIANS (Els Rastres del Sentit)
theoreia | Els Rastres del Sentit | dilluns, 11 d'agost de 2008 | 11:54h


per Carles Tasa,
Llicenciat en Història

Per molt que forcem la imaginació, mai podrem arribar a entendre del tot la història passada. Tenim instruments i eines per estar molt a prop, però sempre hi ha alguna cosa que se’ns escapa, és un terreny esvarós. Per a consolar-nos ens fem preguntes com, ¿quin serà l’origen? o ¿quin és l’element fundacional de les coses? Te’n adones que el problema real és buscar la veritat. Nombroses baralles entre experts, que discuteixen sobre tal o qual cosa, acaben sempre amb el pervers origen. Aquest és, generalment, el que legitima o certifica la veritat, però hi ha d’altres que pensen que la veritat de l’origen és allò viscut, i en la Història, viscut amb categoria científica no hi ha rés.


Aquesta veritat encara es desvirtua més quan hi ha efemèrides o celebracions destacables, com és el cas del vuit-cents aniversari del naixement de Jaume I. La figura del monarca és molt coneguda i important per tots els valencians, però, a més, és un personatge interessant per ell mateix, com ho demostra el text dictat pel seu puny i lletra, El llibre dels feyts. Però hi ha un detall que ens interessa, i és que, com destaca Enric Soria en un article al suplement valencià Quadern del diari El País (31-01-08), amb el títol: Fa 800 anys, el rei Jaume I, no ens conta tota la veritat del seu regnat. Cap llibre de memòries del món ho ha fet això, ni cal esperar que ho faça en el futur. La seua versió dels fets és, naturalment una versió afavoridora, que s’esforça en deixar el protagonista davall de la millor llum possible, que per això és qui parla i qui paga els copistes.


Respecte a la figura de Jaume I (i l’època medieval en general), al marge de tota la literatura historiogràfica que s’ha llançat del monarca catalano-aragonés, hi ha un consens popular entre els habitants dels pobles que celebren festes de moros i cristians, de considerar al conqueridor com l’argument innegable i inqüestionablement simbòlic de la tradició festera, és a dir, la imatge que perfila i justifica les seqüències narratives de l’actual model fester a Callosa d’en Sarrià. Però és un coneixement contradictori perquè eixa figura, així com la societat feudal que l’envoltava, queda alhora exaltada i aïllada pels anacronismes, estereotipada i ignorada, divinitzada i amagada. Aquest posicionament és exclusivament contemporani i valencià, ajudant a explicar el significat de les festes de moros i cristians actuals. Contemporani per què la nostra visió del passat històric és molt més rica i complexa, i valencià per què la figura de Jaume I vist des de València s’engrandia.


[Hi ha molt més: per a llegir la resta de l'article, clica avall...]


Pau Viciano en el suplement citat anteriorment i amb el títol: Judici d’un fundador, destaca molt encertadament que el monarca: no sols era l’èpic Conqueridor, sinó que també el savi legislador. Aquesta era una vertadera acta de naixement, com deia Joan Fuster. Això explica, segons Viciano, el consens que hi ha tingut Jaume I al llarg de la història i, alhora, les diferents readaptacions del seu mite depenent d’èpoques i d’ideologies diverses.

Però com de mites va la cosa, l’escriptor Gustavo Martín Garzo, en un preciós article titulat Las enseñanzas de Sherezade (El PAÍS 11-05-08), desbrossa aquest fenomen, des del qual es poden treure algunes quantes lliçons que ens serviran per aproximar-nos més a la festa. Per a ell, el mite és una història que, afectant a la comunitat, es jutjada pels seus membres com a vertadera. Segons aquest argument, front a les històries inventades, amb les que els homes entretenen el seu temps i aviven la seua fantasia, existirien les històries vertaderes que ens parlarien d’allò que íntimament són. Però no sempre és fàcil distingir unes d’altres. A les festes de moros i cristians, el pes que han tingut unes històries sobre altres és proporcional al tipus de societat que les ha heretat, que ha volgut fer-ne de noves o que les ha oblidat.

Mentrestant, l’historiador Antoni Furió, al mateix suplement valencià Quadern, en un article amb el títol Entre el mite i la història: dels usos públics de Jaume I, remarca algunes idees al voltant de la problemàtica plantejada en aquest escrit. L’historiador valencià recorda que: les commemoracions (i/o mitificacions) diuen més de qui les celebra que de qui és celebrat. Commemorar vol dir recordar, portar de nou a la memòria, repensar i celebrar col·lectivament un personatge o un fet històric, a la llum dels interessos i les preocupacions del present. El Jaume I que commemorem enguany és molt distint al que visqué el seu propi temps i, inclòs, al que commemoraren en altres centenaris com el de 1908. Antoni Furió continua afirmant que: cada època, cada societat, cada generació d’historiadors que la serveix i satisfà les seues necessitats de memòria històrica, crea la seua pròpia història, la seua pròpia representació històrica del passat.

Escorcollar i furgar en els orígens de la festa de moros i cristians és molt més rentable acadèmica i popularment, que contemporitzar-la, és a dir, situar-la en un present continu. Si bé, és cert que hi ha un solatge medievalitzant molt atractiu mediaticament (recordem els èxits editorials de les novel·les històriques dels darrers anys, la fascinació temàtica per la història en els parcs d’atraccions, així com les salsoses fires neomedievals), aquest article no busca un titular vistos i misteriós com si d’un “Indiana Jones” de la festa es tractés. Hem de procurar estudiar el vestigi històric més immediat, el que vivim any rere any, amb la seua evolució, canvis i adaptació.

La festa de moros i cristians, entesa com un ritual codificat, és una tradició forana i participa d’un procés d’expansió centrat en Alcoi, però que hem assumit com a nostre al llarg del temps. Albert Alcazar i Santonja, en el seu llibre Moros i Cristians, Una festa, justifica la modernitat de les festes de Callosa d’en Sarrià, incloent-la i sistematitzant-la com un factor de substitució, i que consisteix en reemplaçar part de la programació festiva de la festa patronal per uns nous actes, els festejos dels Moros i Cristians, tot seguint l’esquema evolutiu d’Alcoi. Però, allò realment interessant és descobrir quins són els patrons culturals, socials i polítics que es van acomodar a uns elements ja preestablerts a la realitat de Callosa. Pensem que Alcoi i les seues festes estan lligades a la industrialització i modernització cultural i urbana, al creixement econòmic que permet gastar gran quantitat de diners per lluir-se, i la societat liberal que afavoreix la participació associativa. Tot açò acompanyat d’un marc cultural més ampli que implica la construcció simbòlica d’una identitat nacional en les variants regionals i locals. Però, cóm i de quina manera, Callosa d’en Sarrià, un poble amb una economia i cultura ruralitzant, i amb estructures polítiques i socials fortament conservadores i clientelars, participa d’aquesta festa moderna, que naix d’un context de canvi social i de ruptura amb la societat tradicional.

Les festes de Callosa d’en Sarrià sí tenen un origen cronològic molt clar en 1860 i 1861 (aquest darrer any està documentat gràficament com el dels primers capitans), quan l’impuls d’un comerciant alcoià, establit a Callosa, aconsegueix que les festes patronals se celebren amb la festa de Moros i Cristians. Preparem, doncs, les plomes i la butxaca perquè s’acosta el 150 aniversari de les nostres festes. D’allò que es faça, com diu Antoni Furió, explicarà molt més de nosaltres que del fet en qüestió. Hem de recordar que el poble de Callosa (com tots els pobles) ha passat, és i passarà. Però el fet en qüestió és a l’últim terç del segle XIX, on existia un poble que havia passat, que era i que passaria i que tenia unes necessitats ben diferents a les nostres.

Per tal de canalitzar l’article, tornem a la figura de Jaume I i a la festa en general, com a objectes simbòlics. Tots dos són elements molt venerats que se’ls recorda i enalteix, condicionats per una concepció de la història més preocupada pels reconeixements i els usos públics, que pel coneixement en si mateix. Un exemple és la representació de Jaume I, Rei de la cimera coronada amb un drac alat, que és com se’l retratava en les nombroses estàtues eqüestres repartides pel territori. Foren escultures dedicades, al final del segle XIX i el principi del XX, en els temps forts de la Renaixença, i que sols més tard vam saber que no era la seua representació, sinó la del seu descendent Pere el Cerimoniós. O per citar un element callosí com les ambaixades, que desperta passions, emocions i devocions, però que respon racionalment a un producte històric del segle XIX i que consolida un model d’Espanya molt vinculat a uns interessos culturals i polítics relacionats a la creació del concepte de regió i regionalisme.

Per tractar aquestes últimes idees, acudim a la proposta de José Vicente Fuster Montiel. En la segona entrega de Las Embajadas y la Historia, a la Revista de Festes de 1997, destaca els personatges històrics (sense contar als dubtosos) de les ambaixades: Rodrigo, fills de Witiza, Almanzor, Jaume I, Alfons VIII i Ferran III, com els protagonistes del marc històric callosí. No sols estem davant d’un corrent anacronisme, o d’una alteració cronològica (com diu l’autor al seu article), sinó que d’altra banda el text de les ambaixades es pot entendre en clau de construcció de la identitat nacional espanyola sobre un model cultural basat en la llengua castellana i en una argumentació historicista, molt propera a la mentalitat de Modesto Mora. El mateix passa quan José Vicente tracta el tema de les denominacions utilitzades per a designar als habitants de la península, fent referència al Pueblo godo. Així com també els fets concrets a batalles famoses com la Guadalete, Covadonga, Alarcos i Navas. Arreplegant la idea de Ferran Archilés i Manuel Martí en un article de la revista afers nº 48: El pes del passat (d’un passat, a més, castellanocèntric com ho demostra la majoria de personatges i fets que apareixen a les ambaixades de Callosa) marcarà la presència de veus ancestrals incessantment invocades i la imaginació de la nació (españoles) com un ens mil·lenari. Per això, cal entendre (a traves de les tradicions festeres valencianes) el lloc que va ocupar la història, com a element de caràcter cultural i simbòlic, en la construcció de la identitat regional, sense que hi haja contradicció entre Jaume I i la resta de reis castellans. Ans al contrari, l’existència d’una unió o comunitat de destí glorificada per un Estat decimonònic dèbil políticament, però fort mitjançant uns mecanismes de tipus social i cultural.

Seguint amb la figura de Jaume I (un dels pocs valencians de l’ambaixada callosina) i reconegut popularment com el rei cristià en els segles de confrontació contra l’islam, Pau Viciano, ampliant la idea anteriorment citada, s’encarrega d’argumentar cóm aquesta figura és triturada ideològicament. L’autor afirma, cóm amb l’arribada del Romanticisme, Jaume I: esdevindria un heroi, una figura providencial de significació patriòtica... Al País Valencià, ja a mitjan segle XIX, la reelaboració romàntica de la figura de Jaume I es va fer sota una empremta decididament liberal. Autors com Vicent Boix...van fixar la imatge del Conqueridor com a rei legislador, inspirador directe dels furs de l’antic regne que, segons aquest liberalisme historicista, havien servit de fre al feudalisme i d’estímul al progrés. La Renaixença, encapçalada per Teodor Llorente, no faria més que heretar aquest rei liberal, poliria les seues arestes per acomodar-lo al gust burgés i el faria servir per a construir un regionalisme conservador que legitimava la societat nascuda de la Restauració alfonsina. Una tradició que enllaça amb el franquisme, però que Viciano passa abans per la visió del republicanisme de Blasco Ibañez, ja entrat el segle XX, i destaca la figura patriarcal del Conqueridor, contraposant la brutalitat de la societat cristiana medieval a la tolerància dels musulmans. Mentre que els republicans el veien com un rei progressista i antifeixista avant la lettre, durant la guerra civil Franco veia a Jaume I vestit i amb la camisa blava (de falange) al costat de Cid. Darrerament, fins i tot tenim la versió d’un rei constitucional i només falta el Jaume I multicultural. Aquesta evolució de Jaume I, podria servir com espill per a les festes de Callosa.

Aquests usos públics (com ho són també les ambaixades i la festa en general) no han desaparegut en l’actualitat, però la nostra visió del passat històric, tant immediat com llunyà, és molt més rica i complexa que fa trenta, vuitanta o cent-cinquanta anys, gràcies al progrés de la disciplina històrica i les societats, a l’aparició de nous documents, a la nova manera d’interrogar el passat i a la major perspectiva de la realitat històrica estudiada i de les representacions històriques anteriors.

El que cal fer, com destaca Antoni Furió d’una manera molt voluntarista, és acabar amb la història dels reis, els grans personatges (encara que siguen inventats com els textos de les ambaixades) i els estereotips maniqueus (una tradició molt decimonònica arrelada al vertader origen de la festa), i donar la veu a d’altres protagonistes, a les classes anònimes i subalternes, secularment separades del discurs històric i quan apareixien era per deshumanitzar-los, com és el cas del prolongat silenci o de la silenciosa administració dels altres, dels vençuts, la població musulmana que va ser exterminada, reduïda a captivitat i esclavitzada, expulsada o sotmesa al domini dels conqueridors feudals (vos convide a rellegir el meu article de l’any passat, Patologia de la festa).

Però conqueridors sempre n’han hagut, i sovint relacionats amb la idea de pèrdua, ja siga des de la Reconquesta, des del Regeneracionisme o des del conservadorisme americà posterior a l’11-S, que la recuperen a traves de la conceptualització de l’adversari, revivint així vells estereotips d’origen medieval amb retocs colonialistes. Un aparell de propaganda (com podrien ser les ambaixades antigues i modernes) en forma d’altaveus mediàtics, que divideixen el món en dos blocs: Nosaltres som l’encarnació de totes les virtuts (lliures, demòcrates, desenvolupats, moderns) i ells, en canvi, el cúmul de totes les maldats (esclaus, súbdits, atraçats, arcaics). A partir d’aquesta divisió maniquea es recupera el musulmà com a subjecte diabòlic, molt lluny de la reivindicació de Furió.

Per resoldre tots aquests problemes i reprenent l’essència d’aquest article amb les històries mítiques de Sherezade, sempre ens quedarà Alcoi i l’esperançadora història de la Cruïlla de Cors que passe a contar-vos per acomiadar-me. Aquest projecte total, naix de la imaginació de Jordi Peiro i de l’esforç conjunt de dos filaes alcoianes: els Mudejars i els Alcodians. Encapçalades pels seus capitans Nando Santonja i Quique Romà, presenten aquesta història com un conte que diu així: Al segle XIII, concretament l’1 de gener de 1200, en un món convuls de la creu i la lluna, naixen dos germans bessons, Sigfrid i Yazid. Són fills de pare cristià i mare musulmana. Un bon dia es detecta en l’ambient el pressentiment de l’adéu. Pocs dies després de complir cinc anys es separen a causa d’un atac musulmà, mentre el pare acompanyava a Sigfrid al poble més prop per a rebre assistència. Com a conseqüència de l’atac, la mare mor i s’enduen a Yazid. Tots dos creixeran i s’educaran en bàndols contraris, l’un al Regne d’Aragó i l’altre al Regne de Granada. Descobriran un món de violència, d’homes desesperats, de crueltats i de supersticions, fins i tot de bèsties. Seran participes d’una era de nous horitzons amb dues civilitzacions en lluita pel paradís a la terra. Un món d’intrigues, d’homes poderosos i de conspiracions. Pensaran sempre que estan morts i odiaran profundament a l’enemic com a causant de tots els seus mals, veient sempre que els roïns són altres. Un viatge a terres desconegudes que acaba amb el reencontre circumstancial dels dos germans en plena Batalla d’Alcoi a l’edat de 76 anys.

La festa pot convertir un conte i una Història compartida en un mite que uneix. Sherezade visitava al soldà cada nit i gràcies a l’art dels seus relats no sols va aconseguir salvar-se, sinó salvar la vida de moltes jovenetes que la succeïen en el llit. El món del relat sempre ha anat unit a la pregunta pel poder de la mort, i a la necessitat de trobar una manera de burlar-la. El món dels contes no pertany exactament al món del mite, però aspira a reflectir una part de la seua veritat.

(publicat en el Llibre de Festes de Moros i Cristians de Callosa d'en Sarrià de l'any 2.008, en vies d'impressió)

Carles Tasa és Llicenciat en Història de l'Art, natural de Callosa d'en Sarrià i ha publicat -- entre altres papers-- l'encertat article d'assaig "Patologia de la Festa" i "Crònica de la Transversalitat: l'Escriptura Perplexa que Consuma l'Acte Filosòfic", epíleg del poemari Rizoma. Llibre de les Evanescències
Carles Tasa

Origen


http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/102991/

Més sobre El rei en Jaume (56)