Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

Encara hi ha ignorants que neguen la unitat del nostre Verb

3-Mar-2010

dimecres 3 de març de 2010
La unitat del nostre idioma

JOSEP GINER I MARCO. 1.931

Encara hi ha ignorants que neguen la unitat del nostre Verb.

També n'hi ha d'altres que, tot i estant-ne convençuts, pareix que tinguen por a proclamar-ho als quatre vents, com si este fet no fos el baluard invencible del valencianisme i l'orgull més noble per als escriptors valencians en saber que la nostra parla no és qualsevol dialecte de mala mort ni tampoc un petit idioma com molts d'eixos cent catorze idiomes populars que, segons les estadístiques de la Societat de nacions, han estat elevats a la categoria de llengües erudites i oficials en Europa des de 1918 ençà, sinó que la nostra llengua és un gran idioma, superior al portugués, danés, noruec, finlandés, txec, hongarés, polonés, etc.

Hom parla de fer-la literària, com si la llengua literària no estiguera feta i sistematitzada fa ja una pila d'anys.

Hom parla de fixar la seua gramàtica, com si esta no fóra ja fixada magníficament per savis filòlegs.

La nostra llengua idiomàtica i literària està sistematitzada a base dels escriptors valencians del segle xv, car València fon el centre literari del Segle d'Or de la llengua, que per això tant pot dir-se valenciana com catalana. Quan els clàssics valencians deien indistintament llengua valenciana o catalana no es referien als dialectes del Regne o del Principat, sinó a tot l'idioma nacional.

Si bé que la majoria dels escriptors del Segle d'Or de la nostra llengua eren valencians, de molts n'hi ha que no és gens fàcil de precisar si eren de València o de Barcelona. Així Jordi de Sant Jordi, per la senzillesa dels seus versos, era tingut per català, però sembla que naixqué en València. Ausiàs Marc, el poeta cim de la nostra literatura, s'anomena ell mateix «català de València». Ramon Llull, com a prosista, és el més fàcil i planer de llegir per als valencians i resulta que ell diu que era català de Mallorca.

Si un valencià profà en l'estudi de la seua llengua llig la prosa de Roís de Corella, dirà que això és català, i, si llig l'elegantíssim Bernat Metge, dirà que això sí que és valencià. Doncs bé, Bernat Metge era del Principat i Corella, del Regne. Explicació? Molt senzilla. Els escriptors primitius escriuen tal com es parlava i els seus escrits sols es diferencien del llenguatge d'ara en allò que ha evolucionat la llengua.

El que nos separa de Llull, Metge, Montaner, Desclot, Pere II, etc., i en general dels escriptors clàssics del primer període (quasi tots ells de la Catalunya estricta) és el temps. Per altra banda, els parlars de València, de la Catalunya occidental (Lleida) i, sobretot, de Mallorca evolucionen menys que els dialectes de la Catalunya oriental (Barcelona), i d'açò que els escriptors clàssics barcelonins se semblen més al valencià que no al català de Barcelona.

Després de l'erro de Casp ve la decadència del Principat. Barcelona emmudix. València pren l'hegemonia nacional. Aleshores els seus escriptors reben els vents del Renaixement i la influència de Petrarca, Boccaccio i Dant, als quals imiten i superen, per la qual cosa el lèxic literari s'omple de barroquismes.

Així mateix, la traducció i estudi dels texts llatins introduïx les formes erudites i les construccions llatines: es traduïx al nostre idioma des de la Bíblia al Corà, des d'Aristòtil i Plató a Horaci i Virgili, des dels clàssics italians fins als provençals i francesos, etc. Tot açò fa que, en adquirir la llengua literària una maduresa i unitat grandiosa, es separe de l'evolució popular que seguixen alguns escriptors com Jaume Roig, Bernat Fenollar, etc.

En resum, que en la nostra literatura clàssica, els escriptors barcelonins representen l'estil planer, senzill, ingenu, i els escriptors valencians representen l'estil erudit, elevat, la maduresa de l'idioma.

Això de voler crear una acadèmia de la llengua valenciana, si és per unificar l'idioma més encara, i per estudiar i classificar les varietats valencianes i recollir el lèxic dialectal, bé, però si és per tal que uns senyors ignorants en filologia comencen per fixar la seua gramàtica (que ja és fixada), per una ortografia municipal (que ningú seguix), etc., és ganes de fer el «tonto» i de fer-li molt de mal al valencià, com està succeint.

La llengua que es parla des dels estanys de Salses (Rosselló) fins més enllà del Segura (Guardamar) i des de Castella i Aragó fins a les costes de Sardenya, tot abraçant la part oriental d'Aragó (part d'Osca i Terol), Andorra, Rosselló, la Catalunya estricta, València, les illes Balears i l'Alguer, és una; pot dir-se catalana o valenciana (perquè fon en València on assolí categoria idiomàtica), però havent estat Barcelona qui la reféu, defensà i restaurà, just és que, internacionalment, predomine la denominació de llengua catalana i reservem la denominació de llengua valenciana entre nosatres, però fent sempre ambdues expressions sinònimes, com ho són (compare's amb el cas de dir espanyol i castellà).

Per atra part, anomenar llengua valenciana sols als dialectes del Regne, no és just. Si el parlar de la Marina és valencià, per què no ho ha de ser el d'Eivissa, que és exactament igual? l el parlar de Morella és igual que el de Lleida, el de Cullera i Vinaròs igual que el de Tortosa, el d'Elx igual que el d'Albaida, el de Menorca igual que el de l'Empordà, el de Pollensa igual que el de l'Alguer, etc.

Pot hom donar una prova major de la forta unitat de la nostra llengua?

Només els ignorants poden negar-la.


UN FILÒLEG
El Poble Valencià, 15 (17 d'octubre de 1931), p. 1.
Enviat per Thor a 3/03/2010 12:35:00 AM
JOSEP GINER I MARCO. 1.931

Origen

http://totapedretafamarge.blogspot.com/2010/03/la-unitat-del-nostre-idioma.html

Més sobre Sobre el trossejament de la llengua catalana (729)

• Toni Cantó visita l’AVL després de dir que català i valencià són llengües diferents (notícia, 03/12/2014)
• El consell impulsa la 'llei de senyes d'identitat' malgrat les crítiques (notícia, 14/11/2014)
• El govern valencià critica la RAE per mantenir que la llengua pròpia és una «varietat del català» (notícia, 17/10/2014)