Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

Cal ensenyar la llengua dels immigrants a l’escola?

21-Nov-2010

Cal ensenyar la llengua dels immigrants a l’escola?
pmayans | Principat de Catalunya | diumenge, 21 de novembre de 2010 | 15:59h

En el context actual, parlar d’aquest tema no és fàcil, ja que, en ple debat electoral, la qüestió lingüística està molt polititzada i és fàcilment manipulable. I què dir de la immigració?, cavall de batalla d’algunes de les forces polítiques fins a límits que mai no s’haurien d’haver traspassat.

A més, en època de restriccions econòmiques, és poc aconsellable plantejar o replantejar a l’escola catalana un nou esforç, que inevitablement té un cost econòmic.

En el gràfic, evolució de l'alumnat nouvingut al sistema educatiu a Catalunya.


Ara bé, hi ha una realitat social que és la que és: a Catalunya, les persones que hi han arribat recentment representaven el 15’91% de la població total (2009), i els seus fills eren, el curs passat, el 12’9% dels estudiants dels nostres centres educatius no universitaris, on hi ha alumnat procedent de 170 estats i on tenim parlants de més de 250 llengües. Segons un estudi de la lingüista Carme Junyent, actualment hi ha més de 40 llengües procedents de la nova immigració que tenen més de 2000 parlants. Moltes d’aquestes llengües es parlen igual o més que l’occità d’Aran, la tercera de les llengües oficials de Catalunya (que té uns 7000 parlants).

Per tant, és una realitat que no es pot obviar i que, seguint el Pacte Nacional per a la Immigració, la integració només és possible si s’entén com un procés bidireccional, dinàmic i continu entre les persones que resideixen en un territori, les que han arribat recentment, les assentades amb anterioritat o les que ja hi han nascut. El PNI fou signat per 32 agents institucionals, polítics, econòmics i socials, que representaven un ventall ampli de la societat catalana (incloses moltes associacions d’immigrants i les forces polítiques de trajectòria catalanista –que eren el 87,4% de l’arc parlamentari). S’hi especificava que el català s’havia de convertir en la llengua pública comuna; paral·lelament, però, també es deia que calia fer classes de les llengües d’origen.

A més, també se seguia allò que recomana el Parlament Europeu sobre l’educació dels fills dels immigrants:

8. Pide a los Gobiernos nacionales que garanticen la educación a los hijos de los inmigrantes legales, incluidos no solo el aprendizaje de las lenguas oficiales del Estado de acogida, sino también la promoción de las lenguas y culturas del país de origen;

10. Considera que conservar y fomentar el multilingüismo debe formar parte obligada de todos los programas escolares; insiste en que debería promoverse el aprendizaje de idiomas desde una edad temprana, con el fin de favorecer la inclusión de la población inmigrante; considera que debe confiarse expresamente a los Estados miembros la integración de la lengua materna en los planes de estudio, así como su enseñanza;

I, de fet, és la línia en què ha treballat el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya en les dues legislatures darreres. Primer només es feien classes de llengua àrab estàndard i de portuguès, en el marc dels convenis que l’Estat espanyol tenia signats amb els estats marroquí i portuguès, però ara s’han incorporat classes d’amazic (a partir de la Resolució 1197/VI del Parlament de Catalunya), romanès, bengalí, neerlandès, ucraïnès, urdú i xinès mandarí. El Departament d’Educació ha establert un protocol a seguir, on emmarca aquestes classes com a activitats complementàries al currículum[1].

El curs passat, aquestes classes arribaven a uns 2000 alumnes de tot Catalunya. Per veure si són útils només cal pensar si a nosaltres, com a catalans, si anéssim a viure a l’estranger, ens agradaria o no que els nostres fills poguessin tenir un ensenyament formal de la nostra llengua...[2]

Però quins tòpics hem d’acabar de trencar encara?

1. Aquestes llengües perjudiquen l’ús del català

En una entrevista[3] feta l’any 2008, l’escriptora catalana d’origen amazic Najat El Hachmi afirmava que per a molta gent “la immigració té la culpa de tot, també dels problemes de la llengua” (...) “com si abans hagués estat tot resolt. És defugir la responsabilitat de cadascun de nosaltres envers la nostra llengua, és molt fàcil culpar qui acaba d’arribar, que no té ni idea del que passa aquí. És més fàcil que fer autocrítica i veure què és el que no funciona”.

Pel que fa als usos lingüístics a Catalunya, com en altres temes, el que ha fet la immigració és qüestionar allò que la nostra societat no havia acabat de resoldre:

· Quina llengua predomina en una conversa en què només un interlocutor no s’expressa en català, però l’entén?

· En quina llengua ens adrecem a una persona que no percebem del grup?

· Té sentit fer l’escolaritat dels infants en català però la formació dels adults, en molts llocs de Catalunya, en castellà?

· Hi ha continuïtat, pel que fa als usos lingüístics, entre el centre educatiu i les activitats culturals, esportives, lúdiques que s’organitzen en l’entorn escolar?

· És lògic fer un ensenyament primari en què la llengua vehicular és el català, però que, quan es passa a secundària, els usos lingüístics de, fins i tot, el professorat no són sempre favorables al català?

· (...)

És lògic, doncs, que, com a societat, ens preguntem quina volem que sigui la llengua de cohesió social i, per tant, quina ha de ser la principal llengua d’acollida. La Llei d’acollida, aprovada pel Govern català enguany, ha establert, seguint el PNI, que “el català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua comuna per a la gestió de les polítiques d’acollida i d’integració. També és la llengua vehicular de la formació i la informació, instrument bàsic per a la plena integració al país. Amb aquesta finalitat, l’aprenentatge lingüístic ofert pels serveis de primera acollida comença per l’adquisició de les competències bàsiques en llengua catalana”[4].

Malgrat aquesta declaració de principis, la realitat és que la integració a la llengua catalana es fa des d’una feblesa considerable, ja que el català no és la llengua necessària per viure en bona part del nostre país. Però ha de quedar molt clar que aquesta feblesa no és producte de la immigració sinó d’unes circumstàncies de les quals ells no són responsables.

2. L’aprenentatge d’aquestes llengües pot dificultar la integració d’aquests alumnes al nostre sistema educatiu

Segons una enquesta de 2002 de l’Institut national de la statistique et des études économiques de França, el 26% dels adults van rebre dels pares una llengua diferent del francès (un llengua “regional” o una llengua procedent de la immigració), però només un 9% d’aquests la traspassava als fills. La pressió de la llengua de l’escola[5], dels mitjans de comunicació, de l’Estat (en majúscula), de la gran cultura... ha acabat –i continua fent-ho– amb les altres llengües amb mentides tan grans com, per exemple, afirmar que parlar a casa una altra llengua que no sigui la de l’Estat dificulta l’aprenentatge no únicament de la llengua de l’escola sinó l’aprenentatge en general. Cal recordar, per enèsima volta, J. Cummins i dir que el desenvolupament de la primera llengua ajuda al progrés de la segona llengua i a la inversa, ja que els dos sistemes lingüístics són interdependents?


3. Els nens no poden aprendre tantes llengües

Partint de les premisses anteriors, el model català s’ha de basar, com ja fa des dels anys 80, però amb més llengües, per una aposta per l’addició de llengües, per fer parlants realment plurilingües, on el català esdevingui realment la llengua comuna i, certament, en aquests moments, només l’escola pot garantir que s’avanci en aquesta línia. Un alumne pot aprendre català, castellà, anglès, potser una altra llengua estrangera i, si és el cas, optar per una llengua de la nova immigració i no passa res (a la Val d’Aran la població autòctona es pot manegar tranquil·lament en quatre llengües).

4. Sabem, però, de què estem parlant quan diem, oficialment, que estem ensenyant “llengües d’origen”?

Sota el nom de “llengua materna”, de “llengua familiar”, de “llengua d’origen”, s’amaga la imposició de llengües oficials que no són, ben bé, la llengua familiar o materna de molts dels nostres alumnes. Quina llengua parlen, familiarment, la majoria dels xinesos que viuen a Catalunya? El wu i no el mandarí. Quina llengua parlen, familiarment, bona part dels paquistanesos que viuen entre nosaltres? El panjabi i no l’urdú. Quina llengua parlen els gitanos romanesos? El rom i no pas el romanès. Quina llengua parlen els marroquins que viuen aquí? Variants de l’amazic o l’àrab darija i no l’àrab que s’aprèn a les classes d’àrab o a la mesquita... Molts cops s’ensenyen llengües estatals i no llengües familiars...

En definitiva, malgrat algunes contradiccions, l’ensenyament de les llengües d’origen ens ha d’interessar per justícia (i la justícia no és justícia si no és universal), per reciprocitat amb el que nosaltres demanen com a societat, perquè ens ho recomanen internacionalment i, finalment, i cal no oblidar-ho, perquè ens beneficia com a societat tenir parlants plurilingües que puguin dominar 4 o 5 llengües.

Pere Mayans

[1] Un cas un xic especial és el del gallec: gràcies al Proxetco Galuda s’ensenya a 3 instituts catalans en horari curricular.

[2] De fet, n’estan organitzant algunes comunitats catalanes a l’exterior.

[3] L’escletxa. Revista de llengua i cultura catalanes. Núm. 18. Barcelona, estiu 2008.

[4] La Llei d’acollida ha estat recorreguda al Tribunal Constitucional per la Defensora del Pueblo espanyola.

[5] I quina escola!, que ha acabat pràcticament amb el català, el basc, l’occità, el bretó, el francoprovençal i, fins i tot, amb el neerlandès, l’alemany i l’italià de Còrsega...).
Versió per imprimir (format PDF)

Pere Mayans

Origen


http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/183107

Més sobre Immigració (432)