Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

El suïcidi de 'Presència'

13-Mai-2005

Pius Pujades

L a ja veterana companya gironina Carmen Alcalde ha escrit a l'AVUI la seva indignació perquè Presència ha celebrat els 40 anys de la revista amb un número especial que ni tan sols es recorda de les dues fundadores -la mateixa Carmen i la Maria Rosa Prats- ni dels molts i importants col·laboradors dels cent primers números, els que elles dues van dirigir. Tot i que la Carmen oblida que Presència ja va fer, quinze dies abans, un número commemoratiu en què sí que es recordaven tots aquests noms, li faig costat en la reivindicació. Els cent primers números de Presència van ser un fenomen molt important per a la premsa catalana i em sembla que els que es consideren continuadors d'aquella etapa no ho podien eludir en cap cas. Servo com una relíquia la col·lecció d'aquesta etapa, en la qual no vaig poder col·laborar mai.
Ara, dit això, la Carmen hauria de saber que no és assenyat esperar gaire gratitud ni reconeixement d'una societat que té poca memòria. I en tenen menys, lògicament, els que d'alguna manera participaren de l'espoli que denuncia. (Per si s'equivoca, aclariré que jo ni hi era, a l'hora dels fets: estava just a l'altra banda, molt lluny del bisbe i dels d'Acció Catòlica.) Però és clar, jo sóc només un oportunista substitut i el meu punt de vista té poca importància. (Algun dia m'agradaria saber de quines oportunitats parla la Carmen i de qui em creu substitut. Però això pot esperar.)
De totes maneres, que no pateixi: la història ja està escrita i el seu nom ja figura on ha de figurar. Potser li caldria llegir el meu text a Girona, grisa i negra, després de 27 anys, editat per l'Ajuntament de Girona el 1999. Copio: "Una Presència fundada i dirigida inicialment per Carmen Alcalde i Maria Rosa Prats, amb el suport econòmic i personal de Manuel Bonmatí, que va acabar la seva primera etapa -cent números- clivellada amb successives sancions de 50.000 pessetes, fins que Bonmatí va veure la llum, com sant Pau en caure del cavall camí de Damasc, i va vendre els drets de les fundadores al diner de la Creu Roja polonesa, com es va anomenar eufemísticament el capital del bisbat".
Val a dir que ja abans, al llibre Francesc Ferrer, la batalla de la llengua, editat per Xarxa Cultural el 1988, vaig ser el primer a fer pública la trama que es va ordir perquè les accions de Presència canviessin de mans. La Carmen Alcalde tampoc no deu haver conegut el text. Si li cal, només ha de demanar.
Sí, dels centenars d'entrevistes que va publicar Presència en tants anys, els actuals responsables n'han triat quaranta per celebrar l'aniversari. Josep Pla no hi podia faltar, ni que fos un plagiari i un misogin a qui aquelles noies (la Carmen Alcalde i la Maria Rosa Prats) anaven a veure sovint. I si Pla opina que la revista és menys revolucionària i es vendrà més des que ha canviat de direcció, em sembla injustificat deduir-ne que a Pius Pujades li cau la bava. Segur que em confonen.
La Presència que van assumir l'Aragó i els altres homes de Vida Catòlica, i a la qual ens van convidar a col·laborar a Jordi Soler i a mi -sobretot perquè escrivíem en català, cosa que ells van haver d'aprendre-, potser sí que va moderar la guerra intel·lectual contra la dictadura opressora a límits que no conduïssin al suïcidi. Però la lluita per la democràcia i contra el franquisme va ser el nostre nord i l'ideal que va reunir a gent com en Josep M. Cadenas, l'Enric Marqués, en Just Casero, en Lluís Bassets i tants altres que és tan injust oblidar com manipular. El règim prou que ho va entendre i ens va tancar. ¿O ja no se'n recorda la Carmen?
Diu: "Tu i jo sabíem... que allò era un suïcidi. I ens vam suïcidar, amb molt de gust, quan van entrar a sac els colpistes contra la nostra llibertat...". De fet, la Carmen i la Maria Rosa no es van pas suïcidar, com podeu comprendre. Van sacrificar la revista a la taula del martiri, en testimoni de la seva fe en un país diferent. Que la mà executora fos Fraga Iribarne, Manuel Bonmatí, el bisbe de Girona i Acció Catòlica només explica quin era el panorama del moment. De sentit de l'humor, la Carmen en mostra poc, en el seu article, malgrat que el pregona. Passa sovint. I és una llàstima.

Pius Pujades. Periodista
Pius Pujades. Periodista

Origen

http://www.avui.com/cgi-bin/resultat?http://www.avui.com/avui/diari/05/mai/13/c20213.htm

Més sobre Repressió de la llengua catalana (21)

• Progrés perniciós (SICO FONS) (testimoni, 21/08/2009)
• La repressió lingüística a la Catalunya del Nord d’ençà del segle XVII (document, 14/08/2009)
• Un documental mostra la persecució del català a les Illes des del decret de Nova Planta fins al mandat de Jaume Matas (notícia, 04/04/2008)