c/ d’en Serra, 13, edifici Can Fondo, 07400 Alcúdia
Tel.: 00 34 971 897 116
Els valencians, sols davant el perill?
6-Mai-2014
Rosanna Cantavella
06.05.2014
Els valencians, sols davant el perill?
Xarxes socials
Envia l'article
Imprimeix l'article
Converteix a PDF
Men?ame
M’ha semblat molt notable l’editorial de Vicent Partal sobre les reaccions a la declaració de Raimon, qui temia la independència de Catalunya per les conseqüències que això duria al País Valencià. I han estat molt notables, també, els comentaris dels lectors que acompanyen l’editorial, perquè realment s’hi mostra un ventall molt variat d’actituds, sense dubte representatives de l’opinió del carrer. Aquella veu amb què m’he identificat més, n’ha estat la molt articulada de Carles Santana. Crec que glossa prou bé l’actitud de Raimon: la d’algú que viu al Principat però que, essent valencià, està sentint un gran temor per les represàlies que puguen patir els valencians (els seus parents, els seus paisans) a l’endemà de la independència de Catalunya, i no pot sinó mirar-se-la amb sentiments encontrats, mancat de la llibertat necessària per opinar imparcialment. L’actitud d’algú que és conscient que hi ha en marxa una guerra oberta contra la cultura catalana, i que el front de xoc es troba a les illes Balears i al País Valencià, bombardejats quotidianament. Què ens passarà el dia després de la vostra independència, quan ens quedem aïllats al front? És que algú pot creure que amainarà l’atac?
A aquells que no us trobeu en aquesta situació, us diré que el missatge que entenem, implícit però claríssim, dels qui ens bombardegen és: “Si Catalunya s’independitza, els maltractaments actuals a la vostra cultura no seran res, al costat del que us farem a valencians i balears. Ens venjarem en vosaltres”. Pot un valencià a Barcelona (i no diguem ja un valencià a València) expressar-se sense por sobre el procés d’independència català, en eixes condicions? Ací només es parla del tema en veu baixa. I sempre amb aquella incertesa: Què ens passarà? Què serà de nosaltres?
Els catalans, tan arrecerats al caliu d’una societat en què fins les classes dirigents han protegit sempre, inequívocament, la cultura pròpia, no sabeu el que és que els vostres dirigents (de dreta i d’esquerra) us venguen a Madrid per un plat de llenties –o per un míser ministeri. Ja puc sentir l’objecció: “Haver votat a d’altres!” I torne al punt bàsic: lleis dràstiques a banda (recordeu que les condicions absurdament draconianes de la llei electoral valenciana es van fer ad hoc contra els partits diferents de PP i PSOE), els valencians que s’han esforçat per informar-se per vies alternatives (i en són moltíssims) sí que han votat altra gent. Però fins ara, la majoria de valencians han votat segons la informació que tenien a l’abast. I la informació que tenien a l’abast era profundament esbiaixada.
La base d’una democràcia real és la llibertat d’expressió. I no hi ha llibertat d’expressió sense llibertat de premsa: si la població no té accés a punts de vista realment diversos, com es pot garantir que el vot siga realment lliure? I si el vot no és lliure, com es pot dir d’això democràcia?
Fixem-nos en com s’ha adquirit fins ara, i com encara en bona part s’adquireix, la informació per les vies tradicionals. A Barcelona, hom pot comprar al quiosc diaris de molt diferent signe i orientació. Els uns cobreixen les notícies que els altres preferirien callar; de manera que, els uns pels altres, la gent ho pot conèixer tot o quasi, de la seua pròpia societat. Si hom encén el televisor a Barcelona, pot elegir entre un munt de cadenes que també li donen informació des de punts de vista diferents; i la majoria en la seua pròpia llengua!
Qui viu en aquesta situació necessita una bona dosi d’empatia per a posar-se en el lloc de gent molt menys afortunada. A aquest esforç d’empatia apel·le jo ara, catalans d’esperit solidari, perquè intenteu entendre una societat emmordassada con la nostra, la dels valencians.
Al País Valencià no ha existit mai una autèntica llibertat d’expressió, en cap període de la democràcia. Per començar, no hem tingut mai tanta varietat de premsa com vosaltres; pobresa i analfabetisme, en temps antics, impedien l’accés de molts a la lectura. Més modernament, altres factors hi han influït; però darrere de tots, ha guaitat sempre una rutina estatal que sembla complaure’s a mantenir els valencians tan poc educats com siga possible.
No debades muntar un diari de línia no governamental ha estat ací empresa d’alt risc. Alguns diaris van intentar obrir-se a la majoria silenciada; però no van poder tirar endavant. Per què? Per a mi, perquè sempre, al darrere de tot, hi apareixia la innominada però omnipresent “qüestió d’Estat”: la por de Madrid a què els valencians, deixats al nostre albir, revertíssem al que ells sempre han pensat que som: catalans. Catalans de segona classe; uns catalans més baixets, més trepitjables. Però catalans. El cas de la defenestració súbita de Joan Fuster, l’any 1962, de tots els diaris valencians en què col·laborava (recordeu que 1962 és l’any de Nosaltres els valencians), ens mostra el tipus de pressions polítiques per la “qüestió d’Estat”, tradicionals sobre la premsa valenciana.
La brutal repressió, culminant en la supressió recent, de tota televisió i ràdio en català al País Valencià, és a la ment de tothom. Si voleu saber què pensen de veritat els periodistes audiovisuals valencians, revisiteu els últims dies de Canal 9, i veureu que la història valenciana real, quan aconsegueix emergir, resulta totalment al contrari de les aparences. L’atemoridora dictadura de la cridòria castellanista o blavera (dues cares de la mateixa moneda) que patim indica, precisament, l’etern temor del govern estatal a permetre la llibertat de la societat valenciana real. D’ací la mordassa.
Doncs sí: és clar que hi ha por, entre els valencians, al que ens ocórrega el dia després de la independiència de Catalunya. I amb raó. Caldrà recordar que l’únic lloc on, en període “democràtic”, s’ha assassinat gent per voler mantenir com a pròpies les quatre barres ha estat el País Valencià? Penseu en Miquel Grau; penseu en Guillem Agulló. Caldrà recordar que és al País Valencià on s’ha efectuat, encara fa pocs mesos, una condemna a presó per parlar català a la Guàrdia Civil?
Vosaltres, afortunadament, ja heu deixat enrere el que encara és habitual per a nosaltres: viure en el temor constant de ser vexats, insultats, agredits en la nostra pròpia casa *sense dret a defensar-nos*. Ja no sabeu què és anar en transport públic i sentir-te criticat en veu alta per parlar valencià al teu fill. Assetjats per gent dedicada a vigilar-nos a cada instant. D’aquesta gent, els uns saben molt bé el que fan, ho fan a consciència perquè odien tot el que no siga castellà; uns altres cobren per fer la tasca; i uns altres, encara, ho fan perquè han estat enganyats per missatges omnipresents als mitjans, que els vénen a dir sempre: “Mireu cap a un altre costat per buscar culpables a la misèria social en què viviu! No mireu a Madrid!”
Que, en eixes condicions, tantíssims valencians hagem abraçat la llibertat d’expressió i d’informació que ens ha dut internet, no pot estranyar gens. Com tampoc que hi hagués valencians entre els pioners del periodisme digital (Vicent Partal, director de Vilaweb, n’és una mostra cabdal). Sabeu quants valencians cerquen a internet la informació que no troben a l’esquifida premsa de paper local, totalment depenent d’ajudes públiques? Sabeu quants valencians empren internet com a vehicle per contactar amb d’altres veus i no sentir-se tan sols en la seua mudesa social?
He escoltant sovint catalans de bona voluntat que diuen: “No patiu! Una vegada independitzats, llavors us podrem ajudar, als valencians”. Moltes gràcies, de veritat. Però algú em podria concretar com s’efectuaria eixa hipotètica ajuda? Si el govern català es desentén de nosaltres ara, com podem creure que després girarà cent vuitanta graus? No estareu massa feliços com per enrecordar-vos de nosaltres? I si us en recordeu i ens intenteu ajudar, no serà això llegit internacionalment com ingerència d’un país en els afers d’un altre? Pense en Macedònia; pense en l’Ulster. És ara quan necessitem ajuda i suport, quan necessitem que doneu veu a la denúncia de l’opressió en què vivim per voler mantenir la nostra estimada llengua comuna. Ajudeu-nos a existir per al món, donant-nos la veu que no tenim a casa. És ara quan la comunitat internacional ha de veure el que ens està passant a valencians i balears; el nostre patiment es deu a una mateixa causa.
Quants de vosaltres sou conscients que hem estat valencians els qui, fora del Principat, més hem fet per explicar (infructuosament, per desgràcia) la vostra perspectiva a la resta de l’Estat? Si hi ha algú que us comprén bé, aquests som nosaltres. Dèficit fiscal? Nosaltres encara més. Autovies de peatge? Manca de ferrocarril modern? Tenim aquests problemes en comú; tenim les mateixes necessitats. Igualment ens humilia ser explotats per gent que no dóna ni les gràcies.
No sabeu la pena que fa sentir-se tan sols. Que Madrid ens tracte com ens tracta, als valencians, això no és sorprenent. Que Barcelona (per dir-ho com Carles Santana) ens excloga tan manifestament de la seua festa, això dol en l’ànima. Així que, si no els hi convideu, no us estranyeu que siguen pocs els valencians que es puguen permetre el luxe de celebrar-la. Especialment quan tenen les energies dedicades a parar les garrotades que els van caient, per voler mantenir vives la llengua i la cultura que comparteixen amb vosaltres.
Però que hi haja un clima de temor al País Valencià, revelat en actituds com la de Raimon, no significa que no hi haja motius per a l’optimisme: d’una manera o altra, les eleccions valencianes de l’any que ve suposaran un enorme canvi, i internet en serà la clau. Perquè us en feu una idea: Mònica Oltra és la política valenciana més valorada a les enquestes, amb diferència. Però si els valencians la coneixem bé, no és per veure-la en acció a la televisió, sinó a YouTube. Beneït siga internet, ara com ara l’única veu per a la silenciada majoria valenciana.
Rosanna Cantavella
Origen
http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4189381/valencians-sols-davant-perill.html
Més sobre Col·laboració inter Països Catalans (305)
- Trobada per la Llengua i l'Educació a Palma (notícia, 15/10/2014)
- La nostra primera història de l’Alguer (notícia, 13/07/2014)
- Els valencians, sols davant el perill? (Rosanna Cantavella) (testimoni, 06/05/2014)

Sindicació RSS