Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

La pèrdua de la continuïtat

20-Jun-2005

Els intel·lectuals i la seva consciència en la tradició literària
La pèrdua de la continuïtat
Hèctor Bofill

Un dels aspectes fascinants de la lectura de memòries i de dietaris dels nostres autors més il·lustres (les Memòries d'en Sagarra, d'en Gaziel, o el mateix Quadern gris) és constatar l'estreta relació personal que unia els intel·lectuals i l'alta consciència que tenien de la tradició en la qual s'encabien. En cadascun dels pols de producció cultural (de les penyes de l'Ateneu Barcelonès a la redacció de l'Avenç o de l'Institut d'Estudis Catalans a la Fundació Bernat Metge) confluïen les prominents energies creatives de les diverses personalitats i, malgrat les picabaralles que de vegades els separaven, tenien una admirable predisposició a enllustrar els altres, potser a la recerca de la immortalitat comuna. En el curs de les pàgines que esmento es respira l'amistat, el deler de la recerca, del coneixement, de compartir una aventura espiritual que aconseguien elevar les nostres lletres i el nostre art fins a fites sublims. En aquests cenacles tots es coneixien i molts pilotaven els destins polítics, socials, científics i culturals de Catalunya. Això abastava totes les línies de pensament i de sensibilitat amb el colofó radiant de la II República en la qual l'al·luvió de la tradició republicana, laica i d'esquerres es va equiparar plenament al paper de les elits procedents dels medis conservadors, regionalistes i catòlics. No cal dir que aquesta embranzida, aquesta pluralitat i aquesta excel·lència foren escapçades pel forat negre de la Guerra Civil i de quaranta anys de dictadura franquista, però el que ara m'interessa assenyalar (i en allò que m'afecta personalment) és que una de les expressions d'aquell desastre s'identifica en la sensació d'orfandat cultural, de moure's sense referents, de manca de certesa sobre els lligams que ens vinculen al passat que hem patit, fins ben bé l'entrada de la maduresa, aquells que vam néixer en democràcia i que vam ser educats durant els vuitanta i els noranta.
És cert que potser parlo d'una realitat compartida per gran part de les democràcies occidentals que ens envolten, ja que l'impacte de la cultura de masses, l'apologia de la ignorància vociferada des de les males interpretacions de la postmodernitat i la maximització de beneficis aplicada a les activitats humanístiques han estat, si fa o no fa, igualment devastadores arreu. Però tampoc no podem oblidar que a la nostra particular pèrdua de la continuïtat hi ha contribuït una voluntat sistemàtica de destrucció d'una llengua i d'una tradició cultural que es van sostenir amb una canya i una espardenya entre les bromes de la repressió. Les grans figures que avui mateix són venerades (Feliu Formosa o Jesús Moncada) van ser persones que es van formar en la completa desolació, que van aprendre el català d'adults i en la clandestinitat, i que pràcticament no van tenir lligams amb la generació anterior, molts d'ells assassinats o a l'exili. Quina diferència del Josep Maria de Sagarra que va conèixer Verdaguer amb nou anys, que als tretze ja era amic (i feien versos junts) de Carles Riba, de Josep Carner i de López Picó, i que als quinze entrava per la porta del domicili de Joan Maragall! Durant els setanta alguns joves eixelebrats encara eren rebuts pels que havien sobreviscut al naufragi (Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Joan Brossa...) però els que venim darrere, fins fa ben poc, ens ho vam haver de cuinar sols -tenint en compte que, tret d'excepcions, els nostres grans s'havien format en la precarietat.
Si aquesta sensació de començar de zero es troba força generalitzada (i explica el desconcert, l'anar per lliure i l'estovament que han caracteritzat les següents fornades de creadors des de la Transició) la travessia encara ha estat més àrdua per a aquells que tenien com a antecessors els del bàndol clarament perdedor. Només és ara que els separatistes, rojos, republicans i sobretot anticatòlics (o sigui, descendents espirituals de maçons, ateus, jueus i heretges diversos) es comencen a organitzar culturalment, refent el seu imaginari sobre el qual va recaure el genocidi, arrepapats, pel que fa a la dimensió literària, als brins d'uns pocs franctiradors (Miquel de Palol, Julià de Jòdar...) que fan de pont entre el final del franquisme i el present. Només és ara que els hereus d'aquest corrent comencem a regenerar-nos, a formar grups, a reconèixer la tradició en la qual ens inscrivim, a teixir un imaginari col·lectiu, i a treballar per deixar una empremta que mereixi l'admiració de les generacions futures com els gegants del passat mereixen la nostra.

Hèctor Bofill. Escriptor
Hèctor Bofill. Escriptor

Origen

http://www.avui.com/cgi-bin/resultat?http://www.avui.com/avui/diari/05/jun/20/c20120.htm

Més sobre Repressió de la llengua catalana (21)

• Progrés perniciós (SICO FONS) (testimoni, 21/08/2009)
• La repressió lingüística a la Catalunya del Nord d’ençà del segle XVII (document, 14/08/2009)
• Un documental mostra la persecució del català a les Illes des del decret de Nova Planta fins al mandat de Jaume Matas (notícia, 04/04/2008)