Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

Humiliació

19-Abr-2010

Opinió | Bernat Joan i Marí
Humiliació
Bernat Joan i Marí | 19/04/2010 | Vistes: 63
Valoració

* Puntuada amb 5 estrelles de 5
* Puntua-la amb 1 estrelles
* Puntua-la amb 2 estrelles
* Puntua-la amb 3 estrelles
* Puntua-la amb 4 estrelles
* Puntua-la amb 5 estrelles

Una de les armes més potents per a la colonització és la humiliació d'aquell que ha de ser sotmès. Quan es va intentar exterminar la nostra llengua, per exemple, es va recórrer sistemàticament a la humiliació a través del sistema escolar. Si un nen acabava amb l'anell maleït perquè era l'últim a haver parlat català, o s'ho havia de fer venir bé denunciant els seus propis companys per no patir càstig o sentia, inexorablement, la humiliació en psique pròpia. Fer rapar el cap als empestats de la societat, passejar en un carro les prostitutes, posar santbenets als jueus o a alguns tipus de cristians poc clars han estat mètodes per humiliar diverses castes i condicions de sotmesos. Probablement una de les humiliacions més sistemàtiques a què els colonialistes han sotmès els colonitzats ha guardat relació amb el dret al propi nom. La Declaració Universal de Drets Lingüístics estableix, en un dels primers punts, que tothom té dret al seu propi nom, en la seua llengua (o variant, o forma dialectal, o el que sigui). Cadascú es diu com es diu, i no de cap altra manera.

Per això és humiliant, no per al ciutadà Matas, sinó per als nou milions i mig de catalanoparlants, que un jutge espanyol li faci respondre diverses preguntes sobre si es diu "Jaume" o "Jaime". Això ho ha de decidir ell, i ningú més, sigui culpable o innocent, sigui més corrupte que Al Capone o més naïf que un blavet de Lluc; cap jutge, de cap nacionalitat, no té cap dret a usurpar-li el nom. I no s'hi val dir que el tal "Jaume" ha admès moltes vegades dir-se "Jaime", quan el mateix jutge, segons sembla, ha negat el "Jaume" a algú que estic absolutament segur que no s'ha deixat dir "Jaime" mai. Lamentablement, emperò, el primer Jaume, el que ens va representar a tots durant quatre anys com a president de les Illes Balears, no té el coratge d'adreçar-se al jutge dient-li "Xosé" (que seria la torna de tot plegat). Quins presidents hem tengut que no saben defensar ni el seu propi nom i es deixen humiliar per qualsevol jutge foraster que els crida a capítol?

Com contrasta l'actitud d'aquest jutge amb la d'algun servidor públic belga que m'he trobat, més d'un cop a la vida, quan et demanen: "la grafia del teu nom i cognom és correcta, tal com la tens al passaport (o al carnet d'identitat)?" (perquè saben que, a molts llocs d'Europa, encara no es té ple dret al nom). A Eslovàquia els Miklos (en hongarès, segona llengua del país) s'han de dir Mikulas (en eslovac); i a Transsilvània els mateixos Miklos (en hongarès, també, a les terres de Dràcula) es diuen Michael (en romanès, llengua imposada). Aquí, si als teus documents diu "Miguel" i vols que digui "Miquel" has de fer tots uns tràmits que li pertocaria fer a l'estat. I si regularitzes el teu cognom ho tens encara un pèl més complicat (tot i que factible, cal reconèixer-ho). Però no deixa de ser una humiliació que tu hagis de fer els tràmits, en comptes de fer que aquests es produeixin d'ofici amb la mera demanda de la persona interessada (sense aportar-hi cap documentació ni haver de fer cap tràmit afegit).

Resulta igualment una humiliació escoltar com l'advocat defensor de qui va ser president del teu país (brillant jurista, segons diuen) fa pronunciar a l'espanyola el seu cognom en una entrevista a Catalunya Ràdio. I ho és encara més escoltar com respon en espanyol les consultes que li són formulades en català (quan ell podria respondre-les perfectament en la nostra llengua, que també és la seua). El senyor Perera constitueix la imatge viva de la humiliació que ha sofert la nostra gent al llarg de segles, i que ens ha deixat tan despullats que persones amb llarga trajectòria professional i capacitats intel·lectuals més que provades renuncien (amb aparent voluntarietat) al seu nom i al seu llinatge. Quan l'indi quítxua passa a dir-se Francisco Jiménez, quan la princesa aimara s'autoanomena Jacinta Rodríguez o quan l'indígena catalanoparlant es diu a si mateix Antonio Alemany (pronunciï's "Alemani"), la victòria del poderós esdevé absoluta i la dignitat de l'ocupat, del sotmès, queda completament esclafada.

Algú dirà que molt més humiliant que tot això és que un Joaquín Leguina pugui dir des de Madrid que les Balears som una regió de corruptes, o que des del bell centre de l'Altiplà algú proposi la il·legalització d'un partit polític de Mallorca (haurien de prendre llum del que acaba de passar amb Egunkaria, set anys després de la seua absurda treta de circulació per part de la "justícia" espanyola). No deixa de tenir raó. Però és moltes vegades en els petits detalls on es veu quin peu calça cadascú. Per superar aquesta (almanco potencial) humiliació constant, seria imprescindible que no ens pogués jutjar, enlloc dels Països Catalans, ningú que no tengués el certificat C de la Junta Avaluadora de Català (com a mínim), i que no assumís plenament la Declaració Universal dels Drets Lingüístics i la Carta dels Drets Humans. Tots tenim dret a un nom i a una nacionalitat, i cap jutge no ens pot dir quin és l'un ni quina és l'altra. I han de protegir el nostre dret alienable a fer-los servir sempre que ens plagui i on ens plagui.
Bernat Joan i Marí

Origen


http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/humiliacio-1.html

Més sobre Discriminació lingüística (411)