Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

Benissanet, un poble mític per a la literatura catalana

3-Mar-2010

Benissanet, un poble mític per a la literatura catalana
emigdi | literari | dimecres, 3 de març de 2010 | 05:53h

Benissanet és, indubtablement, el poble ebrenc que ha estat més afortunat literàriament. Gaudir d’un cronista d’alt nivell és un autèntic luxe avui dia, donat que entre altres coses garanteix la supervivència de tota mena d’imatges i records d’altres èpoques que encara romanen ben vives a la memòria ciutadana. Benissanet ha esdevingut un d’aquests pobles mítics literaris gràcies a la ploma del seu fill Artur Bladé i Desumvila, un dels millors memorialistes que ha tingut la literatura nacional. Ens trobem davant d’un dels grans escriptors catalans de la diàspora, que va tenir la imperiosa necessitat de narrar les seves vivències d’infantesa i deixar-nos un retrat idealitzat de tot un model de vida centenari. Des de Mèxic estant, la remembrança del seu poble i de la seva estimada Ribera d’ Ebre agafa tonalitats veritablement mítiques, on l’enyor és tothora present. El seu llibre “ Benissanet” és probablement el retrat humà més ben aconseguit i emblemàtic que ha escrit un autor ebrenc. Va ser publicat a Ciutat de Mèxic el 1953 per la històrica Edicions Catalònia , i va aparèixer com a número 18, justament el darrer de la col·lecció de narrativa. De seguida va rebre una sèrie de comentaris [1] molt favorables per part de la crítica catalana del moment. La riba baixa de l’ Ebre prenia força amb un retrat mític d’un autor exiliat, que parlava des de l’enyorança i des de l’amor, i que passava a ser tot un referent literari.

El pròleg

L’exemplar que he llegit és ben especial donat que pertany a la cunyada del gran cronista riberenc, Montserrat Font. Benissanet comença amb una interessant i amena nota preliminar que Artur Bladé utilitza per explicar-nos la seva intencionalitat. Les següents dedicatòries en són un bon testimoni: “ A Cinta (la Cinteta Font de Benissanet), esposa meva i coautora” i “ A Artur, el nostre fill, perquè tingui una idea del poble on va néixer i d’on la guerra el va fer marxar quan només tenia sis anys”. Posteriorment passa a parlar de la història de Catalunya, de la desfeta de l’11 de setembre de 1714 que va clausurar les institucions polítiques pròpies, de l’aplicació dels Decrets de Nova Planta que varen començar una inacabable persecució de la nostra llengua. Ens parla de grans escriptors autòctons com Carles Riba o Antoni Rovira i Virgili i podem entendre la seva sensació de pertànyer al col·lectiu dels desterrats. Al final del pròleg els lectors ens podem fer una idea acurada de la dimensió dramàtica i sentimental de l’exili, quan fa esment dels ciutadans del poble que es troben com ell a Mèxic que l’han ajudat a configurar l’ obra, uns altres desterrats: En certa manera, he tingut també la col·laboració de tots els benissanetans exiliats ací a Mèxic ( Torà, Pujol, Grau, Roca i Montagut, pare i fill), amb els quals he pogut parlar sovint i recordar coses del nostre poble. Finalment, dono les gràcies a l’amic Terré, de Móra, que m’ha facilitat diverses notes típiques (caça, pesca, llaguts, etc.), certament valuoses. Com es pot veure, tot és ací afectiu, gairebé casolà i fins i tot una mica trist, en el fons.

Pinzellades imperfectes del contingut

Benissanet conté 188 pàgines dividides en 14 capítols, durant els quals l’autor troba l’excusa adient per parlar abastament del seu poble: les tradicions, la gent, les afeccions, els conreus, etc. Des de la primera pàgina s’esplaia fent-nos un inventari de Benissanet: la població del moment, el nombre de cases, la geografia que l’envolta. Un cop ja ha situat el lector, li interessa detallar-nos els indrets més típics: el campanar, l’arc del portal i la Raval del Calvari. Li interessa comunicar-nos que Benissanet és un poble balconer, amb molt poques cases sense balcó. Aleshores, troba les paraules per destacar la importància de l’ Ebre en el desenvolupament del poble: El riu no s’acontenta d’impregnar d’olor fluvial tota la vila, sinó que hi deixa també la seva firma de cap a cap. Totes les cases agafades per l’aigua porten aquesta marca: una ratlla humida i salitrosa. Al tercer capítol fa un incís per remarcar que la plaça de la Verdura és el centre de la població. Es posa a parlar de les sènies i els dedica molts paràgrafs, i nosaltres ens convencem que l’escriptor està homenatjant totes les construccions humanes. En el següent apartat, torna a comentar la importància dels pous, de les sènies i de l’aigua. Ens demostra que està enamorat de la vida a un poble xicotet, on la vida al migdia s’ensopeix un xic. L’acompanya amb fotos de pagesos i del treball al camp i l’acaba amb el següent paràgraf ple de poesia: La vida reprèn d’una manera harmònica. De la llunyania arriba una doble nota, molt tendra, suau, mullada, gairebé lluminosa, com si fos la veu d’un estel. En realitat, és la flauta, possiblement nupcial, d’un gripau.

Posteriorment ens torna a situar Benissanet geogràficament, valora la importància estratègica de Tortosa i de Mequinensa per als benissanetans, i ens fa saber que el terme municipal és un dels més petits de Catalunya. Ens retrata un indret característic del poble, que el considera perillós ja que està a la vora del riu, l’ Omplidor. Ens parla de riuades: En pocs dies tot torna a la normalitat i de la riuada no en queda altra senyal que la marca – la signatura – que posa el riu, sempre que puja en totes les cases que agafa. Passa a enumerar els conreus del terme i la seva semblança amb el Llenguadoc francès, on va viure els primers anys d’exili. Amb el setè capítol ens arriba la poesia. Comença enraonant sobre la primavera, i a partir del clima bo pot enumerar flors, plantes i verdures. Ens escriu amb gran caliu un homenatge a la vida rural dels nostres pobles i a tots aquells que treballen la terra. El capítol vuitè el dedica íntegrament a la vida al riu, imprescindible en la història de Benissanet. Bladé demostra tenir gran admiració pels llaguters, els llaguts que estan desapareixent.

De seguida arriba la batuda del blat. Novament realitza un homenatge als pagesos que tenen la feina dura de recollir els productes necessaris per a l’alimentació ciutadana. Ja som a l’estiu i li toca l’hora de la Festa Major. Ens fa un altre retrat acurat de de la festa, del jovent i del més gran, amb les seves de ganes de gresca. També ens explica el Carnestoltes d’antany, quan tothom es disfressava i tenia ganes de gaudir dels plaers mundans. La vida quotidiana retorna a l’onzè capítol. S’acaba el mes d’agost i arriba la consegüent recol·lecció de la vinya. Arriben els dinars al camp en època de recol·lecció, el bon vi que se serveix i els refranys del moment. Dóna pas a l’estiuet de Sant Martí (al novembre) que ens apropa la festa major de Ginestar, poble al qual es dirigien les benissanetanes ben mudades i empolainades.

En el dotzè capítol prenen força les afeccions que ens explica amb tota mena de detalls. Al següent dedica més temps a la pesca i ens conta un munt de refranys de gran interès com aquest: I per a ser bon pescador de canya, sembla que no i es necessita manya: però si per cas la sort no l’afavoreix, hauràs perdut el temps, sense agafar cap peix. Al capítol final analitza la vida dels pagesos, i ens teoritza que l’hivern és el temps de la mandra. Es recrea descrivint oliveres i paratges rurals molt bells. Acaba amb un regust amarg, recordant des de Mèxic que aquell país no té hivern. Aquestes sensacions li porten a dir el missatge final: He escrit el llibre per recordar, ja que només es recorda allò que s’estima.

Comentari de l’Albert Manent

Hem cregut oportú afegir part de l’extens comentari que li dedica l’expert literari Albert Manent [2] a Benissanet, ja que ens remarca la importància d’aquesta obra dintre del panorama literari català. Prenem nota de la queixa que fa pel fet que la figura d’Artur Bladé no està suficientment reconeguda en els ambients literaris del país: Ningú a l’exili no ens ha donat una evocació tan meravellosa i precisa del “temps perdut” en una vila catalana, com Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907), un dels pocs escriptors de les terres de l’Ebre. I també un dels mestres en el difícil, i d’un conreu escadusser, gènere que Molas anomena literatura narrativa no imaginativa... Un poble amb tan poca història ha trobat – ofrena dels déus tutelars – un fidelíssim cronista d’un temps concret, el seu i el dels pares i avis, amb aquell punt dolç d’idealització que li atribueix una singularitat i dins la literatura catalana. Lluny del pairalisme floralesc o del dramatisme de certs modernistes, és evident que Bladé prefereix més la sublimació que la tragèdia.

Benissanet, crònica d’un exili

L’exili va ser una experiència molt dura per a Artur Bladé i per a tothom. Tot i això, l’autor riberenc mai no va deixar d’escriure i a Mèxic es va convertir en un gran literat, mestre en l’ús del català. Bladé ens dóna un missatge pòstum que exemplaritza els seus ferms ideals catalanistes: Lluitar fins on sigui possible perquè la nostra llengua no es perdi, sempre amb l’esperança d’aconseguir a la curta o a la llarga una confederació dels Països Catalans amb la denominació de Catalunya Lliure. Renunciar a la lluita equival a donar-se per vençut per endavant, una actitud indigna d’un poble que ha lluitat sempre per la seva llibertat i per tant un veritable escarni per als nostres avantpassats, un crim de lesa pàtria.

Tan de bo en un futur la nostra llengua surti del jou en què es troba per part d’un estat que mai no ha entès que hi ha diverses llengües. La seva utopia sobre els Països Catalans esperem algun dia veure realitzada. Tal com deia el jugador del Barça Oleguer Presas, i gràcies a les petjades d’homes com en Bladé i Desumvila:

Seguirem caminant cap a Itaca.

No podia acabar sense incloure una altre de les seves emotives cròniques de la vida en un poble català. En Bladé estava enamorat del seu poble i en va fer bandera: Aparentment tot restava igual. El carrer de Bonaire, com tots els altres, seguien immodificables, com la gent, com el cel indiferent sobre les teulades. Però jo sabia que alguna cosa havia de canviar. Ho tenia ben vist en l’estampa de l’Escala de la vida. vivia, i em plaïa de viure, en el present d’acord amb el seny i amb la natura.

[1] Un dels articles més emotius sobre aquest llibre de memòries del poble natal, el va escriure justament

un altre autor exiliat (tot i que en el seu cas a l’Argentina): en Josep Cabré i Bru, prioratí, fill de Gratallops,

que signava les seves cròniques amb el pseudònim “Jordi Casanovas”. Va sortir publicat a la històrica revista

“Ressorgiment” de Buenos Aires al gener de 1954, i posteriorment el va reeditar “La Nostra Revista” de

Ciutat de Mèxic. Podem comprovar en el citat article, que les vivències de Benissanet i de Gratallops s’unien

d’una manera sorprenent, que portava a la identificació plena de tots dos literats, que no es coneixien

personalment però s’emmirallaven en pensament. És un article molt ben escrit, alliçonador, que esdevé

igualment un magnífic retrat dels sentiments de l’exiliat ebrenc, prioratí, o català, que recull imatges belles i

les converteix en paraules, perquè la memòria era l’única cosa que el franquisme no els podria prendre.

[2] Manent, Albert: La literatura catalana a l’exili, Barcelona, Curial, 1989, p. 171-173.

Aquest article ha estat publicat al número 5 de la revista L'Aufàbiga, que publica l'Associació Cultural Artur

Bladé i Desumvila de Benissanet.
Emigdi Subirats i Sebastià

Origen


http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/160930

Més sobre Literatura (1111)